Estiueig amb Piqué, Neymar i Puyol...
L’antic filòsof i abans militar (combinació curiosa) François de La Rochefoucauld opinava que els humans tenim tendència a disculpar els qui ens avorreixen, però no perdonem els qui s’avorreixen amb nosaltres. Mentre hi pensem, a mi que em perdonin, però la pretemporada de futbol ocupa un lloc d’honor en el meu rànquing de coses més avorrides de l’estiu. D’altra banda, creia que la pretemporada servia per fer el rodatge i posar les bases de la preparació per a una campanya duríssima. Segur que prioritzar interessos econòmics i comercials justifica el nyap estiuenc del Barça? Què hi fem als EUA jugant partits de costellada amb el Nàpols?...
Piqué i la lliga
Per sort, sempre ens queda Piqué, tan capaç de comprar l’Andorra i portar-lo a 2a B en un tres i no res com de rescatar-nos del tedi i donar-nos un relat. A Miami, Piqué deia: “L’any passat vam guanyar la lliga i hi va haver gent que no va quedar contenta.” Poso l’emoticona d’estupor (la dels ulls oberts com plats) i pregunto: “Disculpa, Gerard, em pots presentar algun barcelonista que quedés content? (Valverde no val)...” Tot seguit, Piqué, un home d’apostes segures, va fixar la lliga com “el nostre objectiu primordial”. Certament, amb aquesta penyeta dels germans Padrós de màxim rival i amb Zidane a la banqueta (l’home clau de les tres Champions no va ser ell –ni Cristiano–, sinó el senyor Pérez de Castor, capisci?), repetir victòria en la lliga és molt factible. La Champions? Amb mister Liverpool (Txingurri) a la banqueta és missió impossible...
Neymar i el retorn (im)probable
Finalment, Piqué va instar Neymar a prendre partit públicament. Per mi és aigua passada, ens va deixar penjats i l’aposta és Dembélé. Ara bé, si el turmell respon i s’ho proposa, veure de nou Ney combinant amb Messi és molt temptador. El brasiler (a diferència de Griezmann) té un perfil que es complementa a la perfecció amb Leo. Tots dos i Suárez (per cert, no sé a què venia l’ovació exagerada a l’uruguaià, el dia del circ mundial per a turistes que és el Gamper, quan mereixia notar fredor) formaren un trident imparable. Dita la qual cosa, si ara resulta que Neymar no ve perquè som incapaços de col·locar Coutinho, ja és de cum laude al despropòsit en la gestió. I en el cas que Ney acabi vestit a quadres, serà divertit observar els equilibris de Valverde per fer l’onze, amb el seu do especial per aplicar les rotacions i convèncer els titulars que han de dosificar esforços (sarcasme). Els alinearà tots junts (Leo, Suárez, Grie i Ney) i llestos? Si ho fa contra rivals qualificats, a Busquets l’enterrarem viu (metafòricament) i De Jong suplicarà de genolls que el deixem tornar a Amsterdam (literalment)...
Carles Puyol i els valors
Canviem de registre. A la pregunta de si guanyar un mundial és el més important per a un futbolista, formulada per l’amic Lluís Canut a Carles Puyol (Quan s’apaguen els llums, 01/08), segur que qualsevol altre hauria respost afirmativament. Però Puyol no és un altre qualsevol i va respondre amb una rematada amb el cap marca de la casa i per tot l’escaire: “Jo em quedo amb la Champions de París, perquè per a mi el Barça és el més important.” En els temps que corren, reconforta sentir algú com ell recordar quines són les prioritats. A Puyol el volen fer mànager general. No sé si és el càrrec més adient al seu perfil, però és evident que el lloc de Puyol és al Barça. I com més contacte tingui amb els nois del planter, millor. Valors!
