Era l’abril del 2005 i encarava el darrer trimestre d’humanitats amb nou assignatures per enllestir la carrera, una de les quals era de periodisme i em coincidia amb una altra de filosofia grega. Si volia assistir a classe de disseny periodístic havia de marxar del Campus de la Ciutadella tot empassant-me el dinar per traslladar-me ràpidament al de la Rambla, així doncs, per reduir la mobilitat, vaig deixar de banda les portades dels diaris sense saber com ho faria per aprovar. Dues setmanes després vaig dir a un coneguda el nom del professor que havia decidit no conèixer: Carlos Pérez de Rozas. Com pots renunciar a tenir aquest home a classe? Vaig callar amb el convenciment que tota hipèrbola valorativa duu a la decepció, de totes maneres, a la tercera setmana em vaig acostar a la Rambla per silenciar la persona en qüestió. Era un dilluns a les 15 h i vaig entrar a l’aula amb el rol misteriós del que s’asseu trasbalsat per la darrera lectura de Faulkner. Derrota sense pal·liatius. L’huracà Pérez de Rozas em va esclafar sense compassió. Només d’acabar l’exhibició vaig escriure un correu al professor de filosofia grega dient que Plató ja s’ho podia fer sol al banquet, i és que en aquests temps en què els docents acomplexats busquen trenta mil recursos externs per arribar als alumnes, tenien la solució en les classes de Carlos Pérez de Rozas: energia passional amb un contingut ric provinent de l’erudició i l’experiència pròpia.

Van ser tres mesos de gaudir en què no agafava apunts perquè veia que la gent tampoc en prenia gaires, i si ho feien era en un llibret imprès que jo no tenia. Així doncs, vaig arribar a l’examen amb la seguretat d’haver-me il·lustrat en les classes, però per sorpresa meva, minuts abans de la prova, vaig divisar una proliferació del dossier vist setmanes abans a algunes de les taules dels meus companys desconeguts. Era el temari. Vaig ser l’únic suspès de 100 alumnes. Mort de vergonya vaig escriure-li un correu explicant qui era jo. Em va citar de seguida al seu despatx. No havíem parlat mai. Vaig trucar a la porta i en veure’m em va etzibar sorprès: “Però si tu estaves a classe.” I quan vaig explicar-li la història dels apunts invisibles va deixar anar una lletania d’adjectius propis en què el formidable i fantàstic estructuraven el discurs. No podia parar de desdramatitzar la situació. Em va dir que no patís, que busqués un dossier i fins al setembre. Va ser llavors quan David Ubach, actualment periodista de Catalunya Ràdio, em va deixar uns apunts que no li he tornat mai i que vaig estudiar com un cabró per respecte a la labor docent rebuda. Ens vam tornar a veure després de l’estiu, vaig brodar l’examen, i després d’entregar-lo vaig explicar-li que anava a treballar de professor perquè intuïa que em podia sentir de gust en la docència, però que la meva il·lusió era poder tenir una columna per parlar del Barça, sobretot del Barça. Em va obligar a no deixar mai d’escriure si realment ho anhelava. Vaig prometre fer-li cas. Des de llavors, ni vam parlar ni ens vam veure més, per això ell segurament no recordava qui era jo, però jo mai oblidaré el que em va aportar ell. Gràcies, Professor.