En l’última de Quentin Tarantino, Once upon a time in... Hollywood, Brad Pitt fa de doble per a les escenes de risc d’una estrelleta de westerns en crisi, DiCaprio, en el Hollywood de finals dels seixanta. Bona pel·lícula. Inspiradora: ja que sembla que hi ha una llei que impedeix cessar Valverde (l’endemà d’Anfield era el dia) i l’hem de continuar patint, no podríem contractar-li un doble per fer alineacions i tàctiques? No és mala idea...

Després del penós debut a Bilbao, el Txingurri (sobrenom afectuós) va justificar el sorprenent mig del camp que va alinear, amb De Jong (que deu estar flipant amb els nyaps tàctics del seu nou tècnic), Sergi Roberto i Aleñá (sacrificat en l’entreacte, detall lleig!), amb aquestes paraules: “Contra el Nàpols vam estar molt bé i vaig voler donar continuïtat a aquest mig del camp...”

És a dir, que ja ni distingim entre una patxanga per fer proves i el primer partit oficial de la temporada, en un camp complicat com San Mamés, on s’ha de sortir amb el millor equip possible. En les dues campanyes precedents, Valverde ni n’ha sabut ni s’ha atrevit a aplicar les imprescindibles rotacions amb un mínim de rigor i coherència, i ha cremat miserablement els titulars.

I arriba l’estrena el nou curs, amb la imperiosa necessitat de començar donant una bona imatge i de guanyar en un camp passional i contra un rival (l’Athletic) incòmode, sense Messi..., i a Mister Liverpool (sobrenom sarcàstic) se li acut prescindir de Busquets i Rakitic d’una tacada. Bravo!

No hi havia cap necessitat de fer rotacions a San Mamés, ni d’enviar cap missatge als titularíssims que ell ha convertit en intocables. En canvi demà, a casa contra el Betis, que no seria gens forassenyat alinear alguns no habituals per fer-los sentir importants, m’hi jugo un pèsol que Busquets i Rakitic seran a la medul·lar...

Després de la derrota a Bilbao, Valverde va mantenir els dos dies de festa per a la plantilla. Suárez es va retirar lesionat (per cert, que no tinguem un 9 pur per suplir-lo evidencia el nivell dels qui dissenyen la plantilla) i Dembélé va acabar amb molèsties alarmants. El normal era que tots dos dediquessin el cap de setmana a extremar precaucions i seguir un escrupolós protocol mèdic.

Però no! L’uruguaià ens apareix l’endemà fotografiat somrient amb la cama embenada a Tànger (Marroc), i el francès se les va pirar (al Senegal, segons algunes fonts, o a Rennes a veure la mamà, segons el seu representant) sense fer cas dels metges del club, que aconsellaven una ecografia d’urgència. Luisito en té per a quatre setmanes i Ousmane, per a cinc, com a mínim.

D’entrada, es tracta d’actituds inadmissibles en futbolistes professionals d’elit. I, tot i que ser professional implica un sentit de la responsabilitat que no depèn de la nòmina, s’és professional o s’és irresponsable, que a sobre les tinguin senyors que cobren en un any el que una persona amb una feina normal ben retribuïda no guanya en una vida i mitja, és indignant. A mi, com a barcelonista, em genera desafecció.

I el més greu és que plou sobre mullat. Les irresponsabilitats de Suárez (qui es va operar per estar bé per a la copa Amèrica a costa de deixar-nos penjats a Sevilla) i Dembélé (un immadur a qui cada dia em costa més continuar defensant) són dos símptomes més del descontrol absolut i impropi que impera al vestidor, davant dels nassos d’un tècnic que sembla un majordom. Que no m’oblidi que el màxim responsable és el president? Es busca doble per a Bartomeu...!