L’EDITORIAL
La cançó de l’enfadós
Falten vuit dies perquè es tanqui el mercat i cada vegada és més complicat no referir-se a Neymar, hi hagi o no hi hagi substància. Per sort, a dia d’avui el Barça no ha fet cap moviment en fals. Serà en els pròxims dies, quan el calendari pressionarà, que s’haurà de tenir la capacitat d’anàlisi i els reflexos intactes.
L’equació de Neymar té tres variables i no sembla fàcil de resoldre. El brasiler vol venir al Barça, o com a mínim això és el que ven però no ho fa públic. Si això fos cert, les condicions les hauria de posar el Barça i, en canvi, sembla que és Neymar qui pugna per marcar el terreny de joc. El Barça no el tenia com a objectiu però sabia que hauria d’entrar en joc segons quin fos el destí alternatiu de Ney.
Com a actiu de màrqueting, Neymar continua estant en el podi mundial. Futbolísticament, però, el més benèvol que es pot dir és que no està tan ben situat. La seva heterodòxia personal i el pas del seu entorn tampoc són bons símptomes.
Queda la tercera variable, el PSG, que té com a prioritat cobrar el jugador a preu d’or –i si se’n va al Barça, més– i com a alternativa, que continuï a París. El Barça haurà de ser clarivident per no caure en la temptació d’unes condicions draconianes –tant les del PSG com les de jugador, si és que els 35 milions nets per temporada són iguals per al Madrid que per al Barça– però alhora mantenir-se en la pugna de manera creïble. Encarir Neymar a qualsevol altre club que el vulgui també forma part de la feina.