Jocs, guerra freda i l’FBI
La Unió Soviètica es va incorporar als Jocs Olímpics l’any 1952, a Hèlsinki. El 23 d’abril del 1951, a la seu del Comitè Olímpic Internacional (COI) es va rebre un telegrama: “Estimats senyors, us informem que un comitè olímpic ha estat creat a la URSS. Aquest comitè olímpic ha examinat les regles del COI i declara que les accepta. El Comitè Olímpic de la URSS demana ser admès en el si del COI.” La inesperada petició soviètica –fins llavors, havien qualificat els Jocs d’assumpte de burgesos– va tenir una ràpida resposta i, el 7 de maig del 1951 en la 45a sessió que va fer a Viena, el COI va acceptar la candidatura del comitè de la URSS per 31 vots a favor i 3 en contra.
La incorporació de la URSS als Jocs els va donar una nova dimensió. El 1952, el New York Times reconeixia que la presència soviètica havia “augmentat considerablement l’interès mundial per aquests Jocs”, però que, al mateix temps, havia fet “inevitable que la rivalitat entre els dos països sigui el centre d’atenció durant els Jocs”. I és que si els soviètics anaven a totes, als Estats Units l’arribada del gran rival també va ser productiva. Als Estats Units, el comitè olímpic (USOC) no rebia ajuda directa del govern, sinó que, quan arribava la hora de preparar els Jocs, feia una crida nacional per aconseguir aportacions privades per preparar l’equip. En la crida per als Jocs del 1952, l’USOC va llançar l’eslògan “Rússia derrotarà els Estats Units” i va fer la següent argumentació: “Una victòria russa donaria una arma de propaganda potent al comunisme quant a les seves paraules sobre la feblesa i el declivi de democràcies com la nostra. El govern rus finança totalment les despeses de l’equip. Les instruccions són que han de guanyar a qualsevol preu. Nosaltres no podem guanyar amb la meitat d’un equip [...] la seva eficàcia només depèn de tu.”
En aquest context, que la final dels 3.000 m obstacles d’Hèlsinki acabés sent un duel entre el soviètic Vladimir Kazantsev, que va arribar a Hèlsinki amb la millor marca mundial (8:48.6), i el nord-americà Horace Ashenfelter, que no havia baixat mai dels nou minuts (9:06.4), hi va afegir un punt d’interès. Més encara si tenim present que Ashenfelter era agent de l’FBI. En la final, un altre soviètic, Mikhail Saltykov, va marcar un ritme ràpid per afavorir Kazantsev, però Ashenfelter no va cedir i, en l’últim pas per la ria, Kazantsev es va desequilibrar. El nord-americà ho va aprofitar per guanyar l’or amb 8:45.4, millorant la plusmarca mundial del soviètic, que va ser segon amb 8:51.6. El triomf d’Ashenfelter va ser molt celebrat als EUA. El director de l’FBI, J. Edgar Hoover, li va enviar un telegrama de felicitació i el New York Times va qualificar l’atleta com “un vertader model per als joves dels Estats Units”.
Els Estats Units van emportar-se 76 medalles (40 d’or) d’Hèlsinki i la Unió Soviètica, 71 (22 d’or). En atletisme, els EUA van guanyar 31 medalles (15 d’or) i la URSS, 17 (2 d’or). La guerra freda s’havia traslladat al món de l’esport.