Diuen els grans experts en recursos humans que hi ha diversos tipus de lideratge en la gestió de grups. En primer lloc, el lideratge autoritari. La mà de ferro que mana sobre la resta a còpia de donar ordres constants, basat a demostrar a l’empleat que si s’equivoca ho pot pagar car. Buscant un símil en el futbol, podríem equiparar-lo al típic entrenador de la vella escola, intransigent, que exigeix fer el que ell diu perquè si. Un altre tipus de lideratge està més lligat a la filosofia del laissez faire (deixar fer, en francès), més orientada a delegar moltes tasques en altres membres de l’equip. Zinedine Zidane n’és un bon exemple, ja que el seu model d’entrenar és el de gestionar un grup tot esperant que aparegui el talent individual. Una tercera forma de liderar equips neix des del convenciment, el líder que persuadeix a través de les idees. Guardiola, dins els seus defectes i les seves virtuts, sempre cerca noves idees en la construcció del joc i intenta convèncer els jugadors per dur-les a terme. El quart model de direcció d’equips d’alt rendiment conjuga tots dos vessants: la persuasió a través de les idees i la duresa per assegurar-se que tothom hi està connectat. Mà dreta i mà esquerra.

En el futbol d’elit, cada vegada costa més veure entrenadors que superen les tres temporades consecutives dirigint el mateix equip. La gent de seguida s’avorreix de sentir el mateix discurs, els futbolistes arriben al col·lapse mental quan no hi ha varietat i la dependència de l’entrenador dels bons resultats fa que sigui el primer a saltar quan la cosa es complica. Simeone és l’excepció que trenca la norma. Exfutbolista de la selecció argentina i de l’Atlético de Madrid, el Cholo ja acumula set temporades completes com a entrenador blanc-i-vermell. Va agafar un equip sense grans aspiracions i ara l’ha convertit en un dels conjunts potents d’àmbit europeu. En aquest inici de temporada, aprofitant els dubtes del Barça i el Madrid, l’Atlético ha donat un cop de puny sobre la taula i és líder de la lliga a més d’un partit de distància dels dos grans transatlàntics de la competició.

Aquest estiu l’Atlético ha perdut jugadors molt importants. La vella guàrdia defensiva de Filipe, Juanfran i Godín. També van marxar, en aquest cas deixant 150 milions a la caixa, dos joves talents com són Rodri i Lucas. I, evidentment, Antoine Griezmann. En contraprestació, han arribat Trippier i Renan Lodi, per omplir les bandes; Felipe i Hermoso, per enfortir l’eix de la defensa; Llorente i Héctor Herrar, al centre del camp, i João Félix, en un traspàs rècord de 120 milions per un futbolista de dinou anys, a l’atac. De la qualitat d’aquests futbolistes no en quedava cap dubte, però sí de la capacitat per adaptar-se a una manera d’entendre el futbol com la de Simeone, el cholismo. Dissipant qualsevol incertesa, l’Atlético de Madrid ha sumat nou punts sobre nou en un inici de lliga sensacional. Dues victòries per 1-0 contra Getafe i Leganés, primer. I el cap de setmana passat, havent de remuntar un 0-2 en contra contra l’Eibar. Amb empat a dos en el marcador, Simeone va fer un canvi que va sorprendre molta gent: s’asseu João Félix i entra Thomas Partey. El que podia semblar una mostra de conformisme amb l’empat va esdevenir tot el contrari. El dinamisme de Thomas va injectar benzina a l’equip i el ghanès es va convertir en l’heroi del partit marcant el gol de la victòria en l’últim minut. Ningú qüestiona les decisions de Simeone dins l’equip. No importa quins jugadors hi hagi a la gespa, són conscients que el seu entrenador és el líder permanent de l’equip.