Qui donarà explicacions pel cas Neymar?
Anfield fou una metralla de mastegots que va deixar el barcelonisme amb el cos masegat durant setmanes, un temps en què els morats es difuminaven mentre el trauma primaveral de travessar el Pertús duia pànics psicològics més benignes que els provocats per l’esperpent parisenc retransmès aquest estiu. Ras i curt. El Barça gaudeix de l’hegemonia continental quan prioritza el com per arribar al què, i l’intent fallit de fitxar Neymar aprofundeix la crisi de personalitat d’una entitat que s’ha allunyat de si mateixa cercant victòries sense estil que la salvin del judici immediat. Així doncs, aquest serial de migdiada d’agost obre un seguit d’interrogants que exigeixen una resposta coherent per part de la zona noble: realment el Barça depèn d’un jugador que ha demandat el club per no cobrar una renovació incompleta? I si legítimament el veus necessari, ens estàs afirmant que la vàlua dels 255 milions invertits aquest estiu o els 966 milions dels darrers cinc anys requeria un especialista a pressionar el teu propi vestidor per propulsar el seu benefici individual? A més, què contribueix ell al pretès estil del qual defenses una evolució difícil d’entendre? I finalment, quina factura pagues des del punt de vista de credibilitat després de sucumbir i emportant-te un vicepresident esportiu pel camí? Evidentment et pots creure en el dret de callar perquè no solem fiscalitzar les mil gestions destinades al no-res, però en aquest cas el silenci mostraria una falta de visió estratègica davant els efectes danyosos d’aquest vodevil en l’estat d’ànim d’uns aficionats presos per la fredor emocional. Per tant, has d’apagar el foc alimentat per la teva pròpia gasolina i l’incendi només seria excusable si reconeixes que a sobre la taula hi tenies una oferta fantasma amb la finalitat de bloquejar la sortida del brasiler cap a Madrid, però com tots sabem, si aquesta és la veritat, no la pots fer pública per no fastiguejar qui t’ha sustentat la paradeta els darrers anys. Així doncs, el relat anhelat t’acaba convertint en esclau del teu silenci quan podries ser propietari de les teves paraules. A més a més, el pitjor d’aquesta crònica d’un fracàs anunciat és la seva capacitat per silenciar els encerts d’aquest estiu, que van des de la bona gestió del record de la figura de Cruyff, on hem vist un Bartomeu que ha tingut èxit a l’hora de reconciliar l’entitat amb les seves faccions oposades, a la contractació de peces fiables per cobrir necessitats objectives de la plantilla, o l’aparició, per primera vegada des de fa anys, de jugadors de la casa amb espai suficient per créixer al Camp Nou sense podrir-se amb cessions estèrils. En definitiva, el mal real dels viatges amb comitiva cap a París per tornar enfocats cap a Conca no és l’ombra del dubte sobre les teves intencions respecte al futur del club, sinó que ha amagat les decisions oportunes que hauries de fer servir com a bandera de la teva gestió per preparar una possible reelecció. Conclusió: tu necessites un conseller solvent per no seguir amb els despropòsits, i Neymar és un fora de sèrie capaç de contaminar-ho tot per allà on passa, ja sigui per acció o per simple omissió. Fin de la cita.