L’escriptor francès Anatole France, premi Nobel (1921), de prosa directa, precisa i mordaç, creia que per volar ens calen ales d’entusiasme, perquè amb el realisme per doctrina no t’aixeques ni un pam de terra. Compro! Arranco amb realisme (el meu) i acabo “entusiasmat”.

Amb el penós vodevil del cas Neymar –impropi no ja d’una entitat grandiosa com la nostra, sinó d’un club mínimament seriós– finit (de moment), la plantilla del Barça ha quedat tancada (en fals). Se’ns va dir que havíem de reforçar, prioritàriament, les posicions de central i lateral esquerre, més un 9 pur. I que havien de ser futbolistes amb fusta de titular per a qualsevol compromís i circumstància. Això era bàsic.

Doncs bé, per als dos primers llocs tenim Todibo (que ja hi era) i Junior Firpo (fitxat per 30 milions; i Cucurella al Getafe: marramau!), i això del 9 pur ja no sabem ni què és. Total, que Piqué, Alba i Suárez poden respirar molt tranquils... Mateix entrenador (incapaç), mateixes vaques sagrades (sobreprotegides), carències, vicis, immobilisme tàctic exasperant...

Continuem: d’altra banda, hem empaquetat (cedit) Coutinho al Bayern i hem fitxat Griezmann, que només rendeix notablement en la mateixa posició que Messi (on no jugarà), i De Jong, la contractació del qual abona la ironia que “alguna vegada havíem d’encertar-la”. Però, alerta, Frenkie és un excel·lent mig centre especialitzat a dirigir i marcar el ritme, i amb sentit tàctic per mantenir la posició, corregir i recuperar. No és un interior amb arribada. No ens (ni el) confonguem.

Paral·lelament, hem assistit a l’ostracisme injustificable de Rakitic (a qui cal recuperar amb urgència), hem vist com Rafinha (jugador de club molt aprofitable) passava de titular a fer les maletes... Sisplau!

On és l’entusiasme? Primera dosi: Només podem millorar (oi?). Segona: les aparicions del nenet Ansu Fati (quin atreviment i quin golàs de killer al Sadar!) i el jove Carles Pérez (amb recursos i personalitat) són el millor, amb diferència, d’aquest inici. En un context convuls, els dos s’han guanyat que es compti amb ells per dosificar els primers espases. A partir d’aquí: a dependre (com sempre) de Messi i a esperar que a Europa soni la flauta fins on arribi la bufera. És el que hi ha.