L’EDITORIAL
32 seleccions són massa
És lloable l’intent de fer partícips d’un campionat del món de bàsquet el màxim nombre possible de seleccions, d’aficions, de federacions... tot i que el que hi ha al darrere d’aquestes decisions sovint és una motivació econòmica, amb més partits per comercialitzar i més mercats potencials. Però d’on no n’hi ha no en raja i la primera setmana del mundial de la Xina té moments depriments.
Dissabte el Canadà va batre el rècord de triples anotats en un mundial, amb 24 (de 44 intents) contra Jordània en el tràmit per decidir les posicions del 17è al 32è, una segona fase del tot sobrera. El resultat (126-71 per als canadencs) ja ho diu tot. També hauríem de preguntar-nos què hi fan seleccions com Veneçuela i Puerto Rico en el nivell dels llocs 1 al 16. Per descomptat, devaluen una fase que és la dels 16 millors i posen de manifest que al món potser hi ha 16 seleccions competitives, però no totes disputen el mundial. Amb aquestes dues seleccions entre les 16 millors, què hi fa Eslovènia fora del mundial quan és la campiona d’Europa? Per això serveixen les lamentables finestres que interrompen les lligues cada dos per tres? Quin sentit té, més enllà de les criticables quotes per continents, que Corea del Sud, Tunísia, Angola, Filipines i Jordània disputin la primera fase si perden tots els partits de 40? Potser la FIBA hi guanya algun calé amb tants partits i tantes fases de classificació, però aquest mundial de 32 és, fins ara, un fracàs competitiu.