L’article d’Ansu Fati que no volia escriure
Camino sense estil mentre prenc dels prestatges desodorant d’efecte intemporal, pasta de dents amb regust de maduixa caramel·litzada, sabó de mans destinat a malgastar-se com a joc infantil, i ho desendreço tot dins el carro d’anar a comprar fins que em sembla veure-hi una caixa de preservatius d’aromes silvestres amb aires cubans pels que volen allargar l’excedència del seu agost. L’agafo i la situo al seu lloc tot recordant l’afició de la petita de rampinyar qualsevol recipient amb cromatisme de capsa de caramels. A partir d’aquí, una veu rovellada trenca el meu gest reparador amb una interrogació agressiva: Què fots? Em giro amb el posat assajat d’Are you talking to me? de Robert de Niro i em trobo l’esguard desafiant d’un home obrint el palmell de la mà simulant un stop, mentre darrere seu, el meu fill condueix el carro on suposadament hauria d’haver situat el desodorant, la pasta de dents, i el sabó de mans. Cagada. Perdona, perdona, perdona. Repetició trifàsica per allò del valor de les negacions tripartides a la Bíblia. Rectifico. Prenc de nou la capseta dels globus de coloraines i els col·loco amb afecte dins el seu carret mentre capturo la meva higiene enmig d’excuses de Mr. Bean. Tu em sones. El miro. Ell a mi no. Merda, he fet el ridícul amb algun familiar desconegut de la meva dona o pitjor encara, amb un parent remot del meu superior. Tu escrius a L’Esportiu? Faig una pausa pensant en l’escena d’un columnista robant preservatius d’una compra aliena, i conseqüentment, m’angoixo davant la pèrdua de la nul·la credibilitat que ja tenia. Miro al terra amb un gest apocat que ell pren com una afirmació i em deixa anar el retret de no haver dedicat un escrit apologètic a l’Ansu Fati. Tinc dues opcions: la primera és enviar-lo allà on solem estar quan s’acaben les vacances, i la segon, l’escollida, és ser complaent tenint en compte que em veu com un furtador de gomes. Així doncs, enceto un monòleg estèril de fets contrastats: Ansu Fati no és el prototip de promesa sobreexcitada on la voluntat i l’anhel del poble de gaudir dels de casa supleixen certes mancances per aconseguir un rendiment a curt termini, l’Ansu, a banda d’una capacitat d’interpretació tàctica molt superior a la de Dembélé, té l’element diferencial dels capaços de canviar el signe d’un partit per si mateixos, però el 95% restant per fugir de les ombres dels cracs prematurs oblidats per la història ara mateix és invisible als nostres ulls: com gestiona el seu entorn un èxit fals de dos partits? Serem tots capaços de no exigir pressa a l’entrenador de torn? Com assimilarà els vaivens emocionals propis d’un jove en formació? Sabrà créixer exponencialment com a jugador? Tindrà un entorn futbolístic propici per explotar? Ho veus, li dic mentre arronso les espatlles, no havia escrit res d’aquest noiet perquè s’ha d’anar veient. L’he decebut. Ens acomiadem amb la correcció de qui ha compartit carret d’anar a comprar, quan em posa la mà a l’espatlla i em xiuxiueja a cau d’orella que a la foto del diari estic més prim. Somric forçadament mentre l’insulto en silenci, i per primera vegada en tot el matí, em sento bé, tímidament bé.