L’EDITORIAL
Els problemes de Doha
El mundial d’atletisme arrenca avui a Qatar, el riquíssim emirat àrab que té tan minsa tradició esportiva –el nadiu més conegut és el pilot de ral·lis i tirador olímpic Nassar al-Attiyah, guanyador de tres Dakar– que remunera i nacionalitza qualsevol esportista de nivell que passi per allà. Ben legal, i ben denunciable des d’una perspectiva ètica.
L’aspiració de ser seu dels grans campionats esportius, com més millor, és en qualsevol cas legítima, i la geografia o el clima no haurien de ser un obstacle insalvable. Bé que s’han fet Jocs Olímpics d’estiu (pocs) a l’hemisferi sud, quan allà és hivern, tot i que els de Sydney (2000) es van haver de disputar a finals de setembre amb el trasbals consegüent. A Qatar han climatitzat l’estadi, però les proves que no s’hi poden fer (marxa i marató) corren un perill seriós.
També hem admès que règims que menystenen alguns dels valors i drets bàsics d’Occident acullin grans campionats. En aquest sentit, si uns Jocs Olímpics o un mundial de futbol han tingut un efecte corrector migrat a la Xina o Rússia, no s’ha d’esperar que Qatar –que parteix de molt més enrere– integri la consecució de grans fites organitzatives en una estratègia d’obertura i de respecte als drets humans i laborals. Tampoc es pot oblidar els indicis de corrupció que envolten la concessió a Qatar del mundial de futbol del 2022, que es traslladarà al novembre i desembre per la calor.
Dit això, a partir d’avui el protagonisme serà dels atletes a l’estadi.