Fati cal. I punt
El barcelonisme continua impactat per l’aparició d’Ansu Fati. No és estrany. Lamentablement, entremig de tanta mediocritat, el talent apareix amb comptagotes, però sempre que ho fa, a Can Barça és molt benvingut. I encara més si procedeix de la Masia. La travessa pel desert ha estat tan dura que la il·lusió és gran. La sorpresa de veure’l debutar contra el Betis va transformar-se en perplexitat després de gaudir-lo a Pamplona i a l’estadi, contra el València. Dos gols, una assistència i un inaudit desvergonyiment. Contra el Borussia i el Granada va sobreviure al mal to general i contra el Vila-real, de nou sortint des de la banqueta, va divertir més els aficionats en un quart d’hora que totes les vaques sagrades juntes en 90 minuts. No hi ha dubte: tot i els seus 16 anys, el noi és madur per jugar al primer equip del Barça. Fati està preparat, físicament i mental.
L’aparició del davanter d’origen guineà –des d’aquesta setmana amb passaport espanyol (no us perdeu la contraportada d’ahir de L’Esportiu de Toni Romero)– ha estat possible gràcies a les sortides de Coutinho i Rafinha i a les lesions de Messi, Suárez i Dembélé. La necessitat el va fer aparèixer. Ara, però, l’uruguaià i el francès ja estan recuperats i, per tant, és lògic plantejar-se el futur immediat de Fati. Amb Griezmann intocable, què ha de fer el club amb ell?
És obvi que un jugador d’aquesta edat només pot millorar si juga. I també ho és que cal protegir-lo –“acompanyar el seu creixement”, va dir Messi. L’expressió de moda és “cal anar a poc a poc perquè no s’espatlli”. S’escolten opinions que aconsellen la presència de Fati al Barça B per continuar acumulant experiències, per anar cremant etapes, per fer-se futbolista com cal... Per sort, Ernesto Valverde –tantes vegades criticat per poruc amb el planter– ho veu diferent. Pel Txingurri, Fati no és una necessitat per a superar un problema puntual, sinó una peça important per aconseguir cobrir els objectius de la temporada. Ja fa setmanes que el va introduir en la dinàmica del primer equip i, aviat, veient les seves prestacions, deixarà de ser necessari per a convertir-se en important.
El Barça dels Piqué, Sergio, Messi o Suárez, que ha estat enorme, necessita de nova energia per continuar sent-ho. Els canvis fan por, però el món de l’esport –com la majoria d’àmbits– es regeix pel rendiment dels seus protagonistes. La realitat és tan tossuda que Fati està trencant tots els tòpics i despullant els amants de l’ordre i els costums. Avui –veurem què passa demà– Ansu Fati és, a tots els efectes, tan titular –o més– com la resta dels seus companys de demarcació. Per tant, el Barça no pot permetre que jugui el Mundial sub-17 del Perú, del 26 d’octubre al 17 de novembre. Aquesta competició la disputen els futbolistes juvenils que aspiren a viure del futbol. Per Fati, és una carpeta superada. Qualsevol altre escenari deixaria en mal lloc el president del Barça, Josep Maria Bartomeu, a qui tocarà negociar amb la Federació Espanyola o amb la secretaria d’estat per a l’Esport per a imposar el sentit comú davant d’una llei que no està feta per a episodis com el que ens ocupa. Ansu cal. I punt.
Bombes
Fer por a la ciutadania com a arma contra els independentistes. De nou, la fórmula del relat inventat amb la paraula terrorisme encapçalant el discurs de la vergonya. Fa feredat veure com els espanyols, que l’han patit durant tant de temps, s’atreveixen a frivolitzar d’aquesta manera tan gratuïta. No hauria de valer tot. Tenim pressa.