Relleu a la llotja del Camp Nou
Fora màscares, soc franc i dic amb tota veritat que tan sols menteixo en narrar gestes hiperbòliques sobre dones, diners i borratxeres; per tant, puc afirmar categòricament que no disposo d’espionatges de gavardina per tal d’extreure informació de les oficines del club. De totes maneres, tampoc cal ser Perry Mason per interpretar com, lluny de la megalomania de Laporta i del maquiavel·lisme de Rosell, Bartomeu emergí per la porta del servei amb un perfil baix que ha anat deixant entreveure la seva incapacitat per singularitzar-se de portes endins. Així doncs, quatre anys després de les eleccions del triplet i amb el llegat d’un criteri canviant al servei de la pròpia supervivència, la manca de control del president proclamat a si mateix cap de l’àrea esportiva, s’ha explicitat amb l’entrevista de Messi murmurant sobre el no fitxatge de Neymar i les declaracions de Piqué resumides amb un “Calmeu-vos perquè encara ens tocaríeu els collons”. Aquí podem debatre la deslleialtat del que desafia, però no podem discutir l’error del desafiat que té com a funció principal capitanejar els diferents àmbits de l’entitat. Tot plegat és un símptoma més d’un esgotament vital agreujat per la discussió del model, la compravenda de secretaris tècnics, Roma i Liverpool com a concepte genèric, el segon no de Puyol, l’interrogant sobre l’entrenador, i la tensió ambiental apaivagada falsament per cada victòria de l’equip. Per això, amb el record dels darrers anys de Núñez on les lligues de Van Gaal no servien per taponar l’anhel d’aires nous avortats pel trienni negre de Gaspart, no és imprudent parlar de la necessitat d’un relleu a la llotja setze anys després que els Laporta, Rosell, Soriano, Ingla, Bartomeu, arribessin amb la promesa complerta de refer el Barça mentre entregaven els millors anys de la seva vida a la causa. Han tingut èxit: 10 lligues i 4 Champions els avalen. De totes maneres aquesta generació s’ha esgotat; primer fou Rosell quan va fugir a buscar tabac, llavors Laporta quan realitzava una campanya electoral sense la frescor feliçment insultant del 2003, i més tard un Bartomeu que ha aplicat com a modus operandi un personalisme mancat d’autoritat que exigeix la irrupció d’uns nous protagonistes capaços d’escriure la història sense el pes de les rèmores del passat. Ells ho canviaren tot i són ells qui han d’ajudar ara que canviï tot. Fins llavors, esperant que arribi el moment, traiem la vessant pragmàtica del convergent català amb allò de no ens fem mal, aixequem les espases, siguem pràctics, i encarem el repte d’educar els De Jong i Ansu Fati per edificar el Barça del demà, i és que en certa manera, a pesar de l’agonia dels darrers mesos, aquests mandataris posaren els fonaments de l’èxit d’una entitat acostumada a celebrar el quart lloc a la lliga com si haguessin guanyat la Champions. No ho oblidem. La sensació de fi de cicle està present, però no acabem aquesta etapa cremant la casa mentre llencem les claus al riu, no seria just, i el primer a fer l’esforç perquè això no passi l’ha de fer Bartomeu mateix prenent, una vegada per totes, les funcions atorgades al president.