Ja em veia a l’Europa League
Al descans, amb el 0-1 amb sabor de vida, a tribuna baixa la sensació era d’haver estat 45 minuts sota els braços de ferro de Ter Stegen, que ens protegia d’uns senyors italians que volien fer-nos pupa. Molta pupa. A més, a diferència d’abans, que quan pintaven bastos sabies que la cosa acabaria bé, l’autoconfiança vorejava els mínims. A mitja part, una desagradable pudor d’Europa League impregnava tot el temple. Horror!
Gràcies, futbol; a vegades ets benèvol: guerriller Vidal al rescat tot fent maniobres de distracció entre línies i transmetent coratge a uns companys empanats, Suárez que recorda que no fa gaire feia de (el millor) killer, Griezmann a la dutxa i Dembélé obert a la banda, doble pivot amb Arthur i De Jong, els italians que flaquegen físicament i, of course, les genialitats de Messi per acabar posant les coses a lloc; és a dir, que a casa i contra aquest Inter (en construcció) s’havia de guanyar i punt.
Una victòria capgirant una situació molt adversa té mèrit i, a Europa, és símptoma de grandesa. Això s’ha de destacar. Tanmateix, després d’haver-nos mesurat amb Borussia i Inter, dos bons adversaris però que, avui, no cotitzen entre els grans del Vell Continent, la conclusió és que tots dos han estat molt més equips i més treballats tàcticament que nosaltres. Conclusió: molt preocupant.
El doble pivot
La primera part va ser un repàs tàctic de Conte i el seu equip ens va despullar cruament els punts dèbils. Ben parapetat al darrere amb un 5-3-2 elàstic que, amb una notable sortida de pilota, mutava en 3-5-2 al contraatac per fer miques el nostre mig del camp, amb Busquets al mig, flanquejat per Arthur i De Jong als interiors. Caòtic. Darrere, Piqué i Lenglet semblaven croissants tovets sortits del forn.
Després de la represa, però, el doble pivot format per Arthur i De Jong, amb llibertat d’acció en funcions ofensives i rigorós sentit tàctic defensiu, cobrint espais i corregint posicions per davant de Piqué i Lenglet, va ser fonamental per ordenar el replegament, enfortir la rereguarda i ajudar els nostres centrals a recuperar les bones formes. Ressituat en la seva posició natural, De Jong va donar un curs i l’equip, que durant el primer acte no sabia a què jugava, es va assentar. Algú pot dir a l’entrenador que treballi la variant del doble pivot? Gràcies.
Griezmann, suplent de Dembélé
A l’Atlético, Griezmann va triomfar en una posició determinada, similar a la de Messi, i en un sistema de joc amb molts espais. Aquí, amb atac posicional, juga a la banda, on no pot marcar cap diferència. És el mateix cas que De Jong, i altres abans que ells: fitxem jugadors que destaquen en posicions concretes i aquí els fem jugar d’una altra cosa. Gran despropòsit! Per la nostra manera d’atacar (o com hauria de ser: amb davanters desequilibrants oberts a les bandes, i no tancadets per deixar pas a Alba, un lateral), si Dembélé –toquem ferro– no se’ns lesiona més, ni se li’n va l’olla més, el titular (indiscutible) és ell.
La penyeta de Can Padrós
És Hazard o un germà bessó (desconegut) aficionat a la cervesa i les salsitxes? Que arribés amb sobrepès de vacances és censurable, però com canta veure’l així encara ara. Eden, tu continua endrapant. Hazard a banda, davant del Club Brugge (segon de la lliga belga) els pupils de Zidane van tornar a mostrar una imatge de penyeta de solters contra casats. Com era de témer, el bufaxiulets de torn, un tal Kabaov de Bulgària, va aprofitar allà on el VAR no intervé per evitar-los el knock-out. Queda dit.
