La cursa de la prohibició
Les dones van quedar proscrites en la primera edició dels Jocs Olímpics, el 1896. El baró de Coubertin considerava que el seu paper era aplaudir les gestes dels veritables esportistes: els homes. Coubertin va haver d’acabar baixant del burro i, el 1900, les dones van poder competir en tennis i golf. En atletisme, les atletes van haver d’esperar fins al 1928. El 1921, es va crear la Federació Esportiva Femenina Internacional (FSFI), que va actuar de contrapoder tant del COI com de la Federació Internacional d’Atletisme (IAAF) organitzant tant el que van anomenar Olimpíades femenines (1921, 1922, 1923 i 1924) com Jocs mundials femenins (1922, 1926, 1930 i 1934). Quan el COI i la IAAF van incorporar als Jocs Olímpics un reduït programa femení (100 m, 800 m, 4x100 m, salt d’alçada i llançament de disc), ho van fer a desgrat i forçats per les circumstàncies. De les cinc proves en què les dones van poder competir a Amsterdam, quatre s’han mantingut en el programa, però una, els 800 metres, va quedar proscrita després de disputar-se a la ciutat holandesa i no va tornar als Jocs fins al 1960.
Els 800 m d’Amsterdam van ser la gran excusa que van fer servir el qui pensaven que l’esport no era lloc per a les dones. 25 atletes de 13 països diferents van competir en aquella prova. Les eliminatòries es van fer l’1 d’agost i la final, l’endemà. L’alemanya Lina Radke va guanyar la final i va batre el rècord mundial amb 2:16.9. De fet, les tres primeres van córrer per sota de la plusmarca mundial anterior, de la mateixa Radke (2:19.6), i les nou finalistes van acabar la cursa. Les cròniques periodístiques, però, van explicar una altra història i en aquella època, sense imatges ni televisió, el que s’escrivia als diaris anava a missa. Al New York Evening Post, en una crònica titulada “Onze dones desgraciades”, John Tunis va escriure: “Sota nostre, al camí de la calavera hi havia onze dones desgraciades, de què cinc van abandonar i cinc es van esfondrar després d’arribar a la meta.” Els resultats oficials desmenteixen aquesta versió, però els opositors a la presència de les dones en l’atletisme no van desaprofitar l’ocasió i els 800 metres per a les dones van quedar fora del programa olímpic fins al 1960. Aquesta prohibició de fer els 800 m en la major competició va afectar altres campionats. En els campionats d’Europa, en què les dones van començar a competir el 1938, els 800 m no es van incorporar fins al 1954. En els Jocs Asiàtics, el 1962 i en els Jocs Panamericans, el 1963. En els campionats de la Gran Bretanya, no van valer prohibicions i els 800 m femenins no es van deixar de disputar mai. Als Estats Units, no es van córrer entre el 1929 i el 1957 i a Alemanya, entre el 1932 i el 1954. En els campionats de Catalunya, es van córrer els 800 m entre el 1933 i el 1936 i no van tornar fins al 1964, tot i que, després de la Guerra Civil, ja es van disputar campionats catalans el 1947 i el 1948 i del 1961 al 1963. El maig del 1959, en la 55a sessió del COI, el seu plenari va aprovar, per 26 vots a favor i 22 en contra, que els 800 m tornessin al programa olímpic en els Jocs de Roma. El marquès d’Exeter va ser qui va presentar la proposta i entre els quivan prendre la paraula per oposar-s’hi hi va haver un membre dels Estats Units i un de França.