França sempre ha estat una nació potent. Al voltant d’un eslògan clar i directe com Llibertat, igualtat i fraternitat ha fet front a múltiples batalles al llarg de la seva història. Des de l’època colonial, on va sotmetre multitud de ciutadans del continent africà i del Carib, passant pels anys imperialistes de Napoleó Bonaparte o la participació directa en les guerres mundials, França sempre ha estat considerada una gran potència. Quan ets poderós, però, comencen a sorgir enemics de tot arreu. La selecció francesa de futbol no és aliena a aquesta realitat històrica de la seva nació i, ara que és al capdavant dels combinats nacionals, comença a adonar-se que molts equips intenten derrocar-la.

Didier Deschamps és un dels herois d’aquella França que es va alçar amb el seu primer trofeu de campiona del món l’any 1998. En una selecció on Zidane va brillar per sobre de tothom, Didier Deschamps era l’encarregat de posar ordre i seny a l’equip. Un treball a l’ombra, sense omplir portades de diaris, però molt necessari per a l’equip. Des de 2012 és el seleccionador de l’equip nacional francès, l’onze del gall. Els inicis mai són fàcils, però en el cas de Deschamps la cosa encara era més greu. Després d’un ridícul històric al mundial de Sud-àfrica el 2010 amb una rebel·lió dels futbolistes inclosa i una Eurocopa de 2012 on l’equip va fer fallida, va arribar Deschamps per posar-hi ordre i liderar un canvi generacional. La generació dels Pogba, Griezmann i companyia ja començava a aparèixer i, després d’una bona prova a la copa del món del Brasil el 2014, el gran repte era ser amfitriona a l’Eurocopa que disputaven a casa el 2016. L’afició francesa volia veure guanyar el seu equip una altra vegada. Una selecció multiracial, on futbolistes d’origen africà com Pogba, Umititi, Sissoko o Matuidi es barrejaven amb autòctons com Griezmann o Lloris. Una heterogeneïtat que recordava molt la campiona del món del 1998. Tot anava sobre rodes fins que, a la pròrroga de la gran final d’aquell torneig continental, un llançament llunyà d’Eder va donar el títol a Portugal. Una ensopegada dolorosa, però que va servir per ensenyar al món que França estava preparada un cop més per fer grans coses. Ja al mundial del 2018, a Rússia, la demostració de superioritat va ser incontestable. Un a un es varen anar desfent de tants rivals com es trobaven al camí, ara amb joves d’un talent desbordant com Pavard, Lucas o, sobretot Kylian Mbappé: la joia de la corona. Deschamps és un amant de l’estabilitat. Gairebé mai varia la seva estructura i dona els galons als seus futbolistes de confiança. Una generació de futbolistes que amenaça de tiranitzar el futbol mundial els propers anys.

N’hi ha d’altres, però, els enemics que apareixen quan tens el poder, que també hi volen dir la seva. Joachim Low s’ha quedat a liderar el canvi de generació a Alemanya. Ara, amb Timo Werner, Havertz i Serge Gnabry com a principals arguments ofensius, la Mannschaft vol tornar a regnar amb joves talents. Bèlgica ja està a punt per fer el salt. Sempre posada en dubte per la seva fragilitat en moments complicats, amb la maduresa de Hazard i Lukaku volen donar un cop de puny sobre la taula. També Anglaterra somia a instal·lar-se de nou en l’elit del futbol mundial després del seu gran mundial l’any passat. Veurem si Robert Moreno pot conduir Espanya a bon port. Són molts els candidats que volen destronar la selecció francesa.