És això, Bartomeu, és això
El Barça ha conquerit la universalitat sense excloure la pròpia identitat, exemplificant així com des de la reivindicació d’un mateix es pot créixer arreu, i és que, al final, ens discutirem amb vehemència per l’estil, l’entrenador, el joc de posició, la Masia, Kubala o Suárez, però a l’hora de desglossar les arrels definitòries de la pròpia identitat hi llegim els acords essencials de qui som. Per això, quan anem a l’ahir, topem amb el tancament de les Corts i la posterior expulsió de Gamper pels xiulets a l’himne espanyol, amb l’afusellament de Sunyol durant la Guerra Civil, amb la intervenció del club per part d’un poder feixista que va castellanitzar el nom i mutilar les quatre barres de l’escut, amb un devanir magrejat pel traspàs governamental de Di Stefano, amb una lletania iracunda d’arbitratges mirant de reüll a El Pardo i, conseqüentment, amb una identitat política empastada d’anhel de diàleg i de respecte de les llibertats individuals.
Això és així. T’agradarà o no. Llavors faràs el discurs equidistant del que només vol que els seus rivals polítics s’expressin lliurement a les golfes i t’estaràs equivocant, perquè et pots aficionar al Rangers i ometre el seu origen protestant i unionista, o anar a cada partit del Livorno ignorant la càrrega comunista de l’entitat, però no tens dret d’exigir una renúncia del seu ADN perquè s’emmotlli als teus delers individuals. Ho dic perquè quan el Barça emet un comunicat coherent amb si mateix tot demanant l’alliberament immediat dels presos i la necessitat de resoldre el conflicte polític per la vida del diàleg, apareix sempre el grupuscle dels falsos puristes, dels sepulcres blanquejats, dels profetes de la neutralitat sabedors que des de certa equidistància es dona ales a sectors ultradretans capaços d’acollonir el valor de la veritat, i el Barça no deixarà de ser el Barça, com el Rangers no deixarà de ser el Rangers, i el Livorno no deixarà de ser el Livorno. En definitiva, des de la ignorància pel final d’aquest relat redundant, tenim la certesa que la història acaba jutjant amb severitat els calculadors que van de quatre grapes a llepar els peus dels emperadors en nom d’una llei violada pel propi benefici. Per això és d’elogiar el president Bartomeu que en un moment de gravetat hagi sigut fidel a la tradició d’un club encarregat d’obrir portes i vestir ponts de diàleg, i és que al final, no ens enganyem, passaran els anys i realment no sabrem situar quin estiu vam fer el joc a Neymar, però tothom recordarà que el dia 1 d’octubre el Barça va decidir jugar el partit mentre una bona part de la societat catalana estava trasbalsada per les càrregues policials, però que dos anys més tard, davant d’una sentència que ens deixa el país fet un cromo, el club va exigir sense complexos la llibertat dels presos i la fi de la repressió per solucionar un conflicte polític que patim tots plegats, sigui quin sigui el nostre color de capçalera. Gràcies president perquè amb Neymar podem fer el ridícul, però el dilluns tocava estar a l’altura i s’hi va estar com la pròpia tradició blaugrana requeria. Així, doncs, més que un club i, de moment, menys que un país.