Els grillons de l’equidistància
Equidistància respecte a la política. Aquest ha estat el discurs oficial del món de l’esport. La realitat, com tots sabem, és que no s’entén l’un sense l’altre. La història –i també el dia a dia– ens ho demostren. Aquesta equidistància de la qual s’han fet capdavanters molts clubs, dirigents i esportistes es va trencar definitivament amb la publicació de la sentència ignominiosa contra els líders polítics i socials independentistes. Entitats i esportistes van trencar el silenci per mostrar el seu rebuig. El món de l’esport tampoc podia restar callat, vergonyosament equidistant, davant tal injustícia i regressió de drets socials. I les mostres d’adhesió van arribar a centenars. Des dels clubs més grans fins al més modestos. De punta a punta de país. Algunes declaracions van ser més contundents que d’altres, certament, però en gran part es van pronunciar clarament a favor de la llibertat d’expressió i de manifestació, exigint la llibertat dels presos polítics i reclamant una solució política, i no penal, al conflicte català. També és cert que hi va haver silencis clamorosos. I algunes actituds de mitges tintes, que potser hauria valgut més que s’haguessin sumat a la llista dels qui feien veure que aquell era un dia qualsevol. Perquè quedar-te a mig camí, en aquest moment del conflicte, és ben galdós.
Per variar, a l’altra banda, Espanya va carregar despòticament contra aquells que van abandonar l’equidistància. Els que expressaven la seva opinió contra el que consideraven una injustícia eren assenyalats i marcats com a traïdors. És a dir, es feia política en majúscules. Un braç més d’aquest Estat opressor que té tentacles arreu. Indiscutiblement també al món de l’esport. Amb Javier Tebas, president de La Liga, al capdavant. I uns quants més al darrere que tampoc quedaven curts. És la seva equidistància, que la defineixen com un clar alineament amb la pàtria espanyola. La resta, segons propugnen, és fer política. Del que fan ells, jo en dic manipulació i coerció de la llibertat d’expressió.
Però, en aquest context de pressió i coerció, em va sorprendre gratament com molts esportistes catalans, individualment, es van desfer dels grillons que tenien submisa la seva opinió i van manifestar públicament allò que només expressaven en privat. Amb timidesa o amb rotunditat, segons el cas. Però es definien. Deixaven per fi l’equidistància. En van ser uns quants, sortosament, però en necessitem més. Molts més. Referents mundials, que en tenim uns quants, que amb una sola piulada o comentari a les xarxes socials poden fer molt més per la internacionalització de la causa que qualsevol acció exterior del govern català. És trist, però és la realitat. En el moment d’excepcionalitat que viu el país –i aquest sí que és excepcional de veritat– tothom és necessari. Centenars de milers de persones s’hi juguen la cara cada dia. Prendre consciència és una necessitat. Fins ara acceptàvem pop com a animal de companyia. Però són moments molt greus i tothom és imprescindible. Cal deslliurar-se dels grillons de l’equidistància.