Dimarts passat, mentre Ramos, Carvajal i Isco jugaven la Champions a Istanbul contra el Galatasaray, i Koke, Saúl, Costa, Morata, Hermoso, Adán, Llorente i Vitolo ho feien al Wanda, contra el Bayer Leverkusen, gairebé 200 dones futbolistes van decidir anar a la vaga després de llançar a les escombraries 13 mesos i 18 reunions dels sindicats amb la patronal. Només reclamen un conveni col·lectiu digne per fer la feina que fan. Entre les afectades, les jugadores del Tacón, el futur Real Madrid, i les de l’Atlético de Madrid. L’endemà, dimecres, el Barça de Piqué, Sergio i Alba i el València de Parejo, Costa, Domènech, Gayà, Torres, Vallejo i Soler també van disputar la Lliga de Campions a Praga i a Lilla, respectivament. Les futbolistes barcelonistes i valencianistes s’inclouen entre les que reclamen unes condicions laborals decents.

Després de patir el que no està escrit el futbol femení s’ha mostrat orgullós en la seva lluita per una igualtat no aconseguida. Tot i que en la darrera dècada ha crescut del 561%, les diferències són tan abismals que fan posar vermell. Tot i els progressos, el patriotisme descontrolat mentre alguns veien l’equip espanyol competint en el darrer mundial –rècord d’audiència de la cadena Gol, amb 1.320.000 espectadors–, l’oportunisme puntual davant la final de la Lliga de Campions passada, amb el Barça com a protagonista, i el fet de veure estadis plens en alguns partits de la Lliga Iberdrola –per exemple, l’Atlético de Madrid-Barça, 60.739 espectadors, al Wanda– han distret la realitat. El futbol femení encara viu lluny dels mínims exigibles. I ja n’hi ha prou. Evidentment, les seves futbolistes encara no venen com les estrelles dels seus col·legues masculins, però, precisament per això, a ells els toca posar-se en situació, dignificar el seu ofici des de la col·lectivitat i ajudar a retallar les distàncies. Així ho va fer el Senat dels EUA, ja fa tres anys. Com que a Espanya no cal esperar res de la política buscarem els exemples esportius. El 2017, les seleccions masculines de Noruega i Dinamarca van accedir a rebaixar-se els sous per a permetre l’equiparació salarial amb les dones. Aquí no cal exhibir les fitxes per veure les diferències. Només una particularitat a tall d’exemple: la federació espanyola va pagar 1.352,28 euros al campió de la lliga femenina de la temporada passada, l’Atlético de Madrid. És a dir, 58,79 euros per cap. Els homes es van repartir un milió d’euros per cap. Pitjor li va anar a les campiones de la copa de la Reina. Zero euros. Sense comentaris.

El futbol masculí espanyol ha de fer un pas endavant. Les reclamacions són tan justes que la vaga que comença el cap de setmana del 2 i el 3 de novembre es convertirà en indefinida si no hi ha solucions. A Piqué, Ramos, Koke, Parejo i companyia els toca donar la cara per elles. I pel futur. Perquè, qui ho sap, demà potser les seves filles poden ser futbolistes i, com és evident, cap de tots aquests cracs extraordinàriament ben pagats i amb unes condicions laborals molt ben arreglades en voldria unes de tan precàries com les que tenen ara elles. La història valorarà la lluita d’aquesta generació de dones futbolistes. I també, la dels homes. Tant de bo no sigui per destacar el seu paper d’estaquirots.