Per decisió del govern d’Espanya, clàssic ajornat i a callar. Alteració fragant de la competició, però que ningú badi boca. Suggeriment inicial de l’ultradretà Javier Tebas, personatge que, en qualsevol país democràtic, no interpretaria cap mena de paper en aquesta auca. No hem pogut dir ni piu davant la repressió, aquesta enèsima alcaldada d’un estat incapaç de solucionar el conflicte polític. I així ens hem quedat, garratibats, no fos cas que tornin a alçar la porra, també en terreny futbolístic. Des del primer moment, suspensió sense possibilitat de recurs ni resposta. Per sobre del govern de la Generalitat, del nostre qüestionat Departament d’Interior, del mateix club i de qui calgués. El Barça se’n va assabentar a misses dites. Amb qualsevol directiva, president o líder hauria passat el mateix, òbviament, de manera que resultaria demagògic carregar el neuler sobre espatlles en aquest cas innocents. Però tampoc costava gens una mica de resistència, una protesta, un recurs, qualsevol detall que demostrés rebel·lió contra la tupinada, de contestació als que ens volen negar també per via futbolística. A sobre, estem en campanya electoral, atrapats en un estat sense cap mena de projecte que vol erradicar qualsevol tipus de dissidència. Si ells toleren aquests excessos autoritaris, amb els catalans que no hi comptin, de cap manera podem ser còmplices passius de tan exagerada regressió. Si volem resposta, haurem de confiar en la imaginació del Tsunami i l’alternativa no ens deixa conformes.

No consola gens que el món es pregunti, si és que algú encara ho ignora, què dimonis passa a Catalunya per justificar la suspensió d’un clàssic. O quina mena de govern feble, atrapat, permet enviar aquest poderós missatge de confirmació, reconeixent que tem la celebració d’un simple matx de futbol per publicitat adversa. També, entre els incomptables serrells d’aquesta històrica, indigna, decisió, és subjacent la consideració de la massa social barcelonista com a violenta, perillosa, incapaç de mantenir les formes en un recinte públic. A la injustícia unilateral, afegim-hi, doncs, insult. Els preocupaven els càntics, les pancartes, la desobediència civil transmesa en directe per les càmeres de televisió, la possibilitat que la resposta col·lectiva bloquegés d’alguna manera el Camp Nou davant centenars de periodistes actuant com a notaris. Ja vam passar un cop per l’escarni de jugar a porta tancada aquell galdós 1 d’octubre. Ens han pres una festa cívica, ens han robat la possibilitat de construir avui una poderosa metàfora. Enmig de la revolta, de la protesta, el Barça no ha donat exemple de liderar l’enuig com a etern ambaixador esportiu de la catalanitat. Si encara ens vantem comercialment del “més que un club”, tocava dignitat i fermesa, malgrat resulti, prou ho sabem, exigir massa a segons qui. Posar el cap sota l’ala només genera major abús dels prepotents que, en el seu món absurd, encara plantegen recursos contra la nova data en una deplorable baralla de galls entre dos cantamanyanes com Tebas i Rubiales. Per cert, i a peu de pàgina, dels quinze milions extres pagats a l’Atlético per Griezmann, res que sorprengui. Saúl acabarà sent un futbolista car com el foc sense haver jugat mai al Barça. O sigui, les martingales ja conegudes per satisfer comissionistes.