Dimecres passat el Barça va fer l’acte de presentació del seu planter. 87 noies i 275 nois lluint la samarreta blaugrana i somiant en gran. Com ha de ser. Meravellós moment. A més, aquest any l’esdeveniment ha tingut una màgia especial: la Masia fa 40 anys. La fotografia de totes les promeses, amb la nova residència de fons, té una força espectacular. Com va dir Josep Maria Bartomeu en el seu discurs, tot plegat “representa la fidelitat a la nostra història, la confiança en el present i l’esperança en el futur”. Tant de bo.

La revolució que el projecte de la Masia ha experimentat aquest estiu després que el periodisme descobrís les seves greus vergonyes –les diferències entre les paraules i els fets eren abismals– necessita perspectiva per a una anàlisi acurada. El directiu Xavier Vilajoana ha liderat un desitjat retorn als orígens capgirant moltes dinàmiques que, per inèrcia, havien perdut la seva tradicional qualitat. L’executiu Xavi Martín és ara el responsable d’un dels projectes més importants del club. L’àrea esportiva, terriblement afectada per la nefasta presa de decisions dels últims temps, també ha canviat d’ideòleg. Ara hi mana Paco Seirul·lo, des de l’àrea de metodologia. A veure com va el curs. Temps hi haurà per reflexionar. Mentrestant, com més anònim tot plegat, millor.

Passa això la setmana que, una vegada més, el Camp Nou ha exhibit l’autèntic sentit de l’existència de la Masia. En el Barça-Slavia de dimarts, Ernesto Valverde va alinear Messi, Griezmann i Dembélé com a davanters titulars. L’argentí, inqualificable; l’exjugador de l’Atlético, boníssim, i Ousmane, un extraordinari talent. La realitat –ja observada i analitzada en altres articles d’aquesta tribuna–, però, va mostrar la falta d’entesa entre ells i, com a conseqüència, la pèrdua de contundència a l’àrea rival que tant penalitza l’equip. Serveixi aquesta dada com a exemple: Messi i Griezmann només van fer, entre ells, quatre jugades en tot el partit. De cop, amb 25 minuts al davant, Fati va entrar al terreny de joc i la connexió amb Messi va produir cinc jugades i dues ocasions de gol força clares. És casualitat? Per descomptat que no.

Quan Messi agafa la pilota, Griezmann corre en diagonal (que és el que ha fet tota la vida en una situació similar) just quan el 10 espera que es quedi quiet per generar-li espais per on atacar. O quan necessita que s’obri a la banda per tocar, córrer i tornar a rebre, el francès tanca la seva posició esperant una paret i elimina l’opció d’atac. Només són exemples. Fati, en canvi, té mecanitzats els moviments que exigeix el mètode perquè fa molts anys que el practica. Com Messi. Futbolistes –alguns– amb pitjors condicions individuals que les grans estrelles mundials fitxades a cop de talonari acaben sumant molt més per a un millor rendiment col·lectiu. I d’això es tracta.

Ho ha explicat Messi en moltes entrevistes. I Xavi i Iniesta, que no són dues opinions qualssevol. I Puyol. I Guardiola, és clar. La història del Barcelona és transparent en aquest sentit. Pel futbol que es desplega i per l’ ànima que s’entrega. I per l’orgull que produeix tot plegat. I pels títols, és clar. Que els 40 anys de la Masia li retornin el protagonisme que mai hauria d’haver perdut.