Carl Lewis és un dels millors atletes de tots els temps. El seu palmarès així ho acredita ja que va guanyar deu medalles en els Jocs Olímpics (nou ors i una plata) i deu més en els campionats del món (vuit ors, una plata i un bronze) entre els anys 1983 i 1996. Les quatre medalles d’or (100 m, 200 m, 4x100 m i salt de llargada) que va guanyar en els Jocs Olímpics del 1984, a Los Angeles i en què va igualar la gesta de Jesse Owens en els Jocs del 1936, van escriure el seu nom amb lletres d’or en la història de l’atletisme, en la qual no va parar de fer més gran la seva llegenda fins a la seva retirada, el 1997.

Carl Lewis, però, també va tenir el seu dia negre. I va ser justament en la seva primera aparició en una gran competició internacional vestint la samarreta de la selecció dels Estats Units, la copa del món que es va disputar a Roma del 4 al 6 de setembre del 1981. L’any anterior, Lewis va aconseguir un lloc, en el salt de llargada i els 4x100 m, en l’equip olímpic dels Estats Units que hauria anat als Jocs de Moscou si el president Jimmy Carter no hagués decretat el boicot als Jocs. El 1981, amb vint anys, Lewis es va imposar en els 100 m i el salt de llargada en els campionats dels EUA i es va guanyar un lloc en l’equip per a la copa del món. El 1981 va ser l’any en què Lewis va entrar de ple en el circuit mundial de reunions i quan va acabar l’any era el primer del rànquing mundial en 100 m (10.00) i salt de llargada (8,62 m). Va córrer i va saltar tant que el seu cos va dir prou en el tram final de la temporada. En l’autobiografia Inside track, escrita a quatre mans amb el periodista Jeffrey Marx, Lewis explica que en els Oslo Games de l’11 de juliol va simular una lesió al final dels 100 m per poder tornar als Estats Units a descansar. No va servir de gaire, perquè quan va tornar a Europa per a les grans reunions del mes d’agost –Zuric, Berlín, Brussel·les– es va lesionar de veritat. A Zuric, el 19 d’agost, va notar una estrebada a la part posterior de la cuixa dreta en el salt de llargada. No va poder competir ni a Berlín ni Brussel·les i va reaparèixer a Roma, en la copa del món. Lewis havia de fer dues proves, totes dues el mateix dia, el 4 de setembre. En el salt de llargada va fallar en el primer intent –5,93 m– i es va veure obligat a fer-ne un segon –8,15 m– amb el qual guanyaria la prova tot i no tornar a fer cap més salt. Vint-i-cinc minuts després, va córrer els 100 m i allà va encaixar una dura derrota. Superat des del primer moment, sense poder fer cap canvi de ritme per la seva lesió, Lewis es va deixar anar en els últims 25 metres i va acabar últim amb 10.96. La victòria va ser per a l’escocès Alan Wells -–campió dels 100 m en els Jocs del boicot del 1980–amb 10.20. Carl Lewis, que va fer tantes gestes durant la seva carrera esportiva, havia estat capaç de ser primer i últim en sengles proves el mateix dia.