Una retirada a temps sempre és una victòria
L’edat es mesura en l’extrapolació de cadascú a una hipotètica carrera esportiva. Així doncs, quan feies contraban amb cromos d’en Guardiola durant la infantesa, divisaves una dècada de marge per aconseguir compartir vestidor amb els futbolistes que tenies enganxats dins una agenda escolar buida de tasques acadèmiques. Llavors, quan un irromp a l’edat de conduir i de la legalització de certs vicis, inicia un exercici de melangia davant la coneixença llunyana d’un jove preparat per debutar al Camp Nou, mentre el respectable deambula sense rumb entre les mentides de Freud perdudes pels passadissos d’una facultat de lletres qualsevol. És el moment de repetir-se: “Ara soc jo qui hauria de sortir a l’àlbum de la Lliga”, però realment amb aquelles estrelles tan sols es comparteix l’anhel de rebre un tracte singular en locals nocturns parits per fer-se gran abans d’hora. És una època de referir-se als jugadors des de la pròpia cronologia vital, amb sentències com ara: “És un any més petit o sis mesos més gran que jo” i, d’aquesta manera, sentir-se part d’aquella samarreta embolicada pels Reis d’Orient anys enrere i comprada en l’edat adulta amb els pocs diners sobrants d’un estiu de maltractament laboral en un restaurant de costa. De tota manera, la lògica de no sentir-se sol en la frustració de no haver-se guanyat la vida gràcies a un talent barroc amb la pilota, ajuda a satiritzar les pròpies desfetes fins que el trauma ens atropella quan els culpables del nostre ostracisme futbolístic abaixen el telo pels segles del segles. Xavi, a Qatar; Iniesta, al Japó, i Valdés fent de Valdés, mentre el respectable va tenint fills tot presenciant l’eclosió de joves nascuts després de l’arribada de Ronaldinho a Barcelona.
Sembla el final, però no, perquè aquesta història de desencant amb les elits esportives té una continuïtat periòdica amb la il·lusió actual d’ocupar les banquetes dels clubs més selectes d’Europa, i, així, rebolcar-se per la zona tècnica d’espais mítics tot dibuixant moviments corporals només comprensibles a Santpedor. De totes maneres, sabem que toca dir prou. Sí senyor, prou per un tema de salut mental. Ha arribat el dia de fer un exercici públic de negació dels nostres deliris per posar fre al cercle viciós de la frustració, ja que l’anhel d’entrenador d’avui serà el desig de les secretaries tècniques del demà, i més endavant, quan tot pengi i haguem deixat els principis anestesiats en una negociació anònima, el de les llotges opulentes àvides de tastar la subornable eròtica del poder. Per tant, toca cremar quimeres i posseir l’única ambició de ser el president d’honor de la nostra pròpia vida: assegut en una butaca de pell mentre mirem els ídols futbolístics dels nostres nets per la tele, uns nens convençuts que un dia arribaran al Camp Nou tal com ho férem nosaltres quan sosteníem un cromo d’en Guardiola entre les mans i hi vèiem un marge de deu anys abans de fer el salt definitiu. Això és la continuïtat de la història i nosaltres, uns perdedors de luxe, i la veritat, no ho canvio per cap altra cosa perquè els grans triomfs es fonamenten sempre en les derrotes més amargues i, de perdre, nosaltres en som especialistes.