Digue’m quins laterals tens...
Rinus Michels reconverteix els extrems en laterals i el futbol modern pren forma. Ho detalla Johan Cruyff al seu llibre L’autobiografia: “[Michels] Creia que si algú ha jugat dels vuit als divuit anys sempre d’extrem, com a defensor podrà anticipar-se a l’extrem de l’equip contrari. A més, no voldrà retrocedir, sinó que voldrà pujar cap a dalt sempre que sigui possible [...] A més, un extrem té més tècnica que un defensor clàssic.”
El lateral antic era l’aneguet lleig de l’equip que només havia de preocupar-se de marcar el seu extrem i destruir, sense complicar-se mai la vida. El lateral modern, en canvi, havia i ha de ser un jugador complet, que reuneixi les característiques d’un defensa (bàsicament: sentit de l’anticipació, col·locació per corregir, rapidesa per al tall i un punt d’agressivitat per marcar el territori), combinades amb una mentalitat ofensiva per convertir-se en un atacant més. Això sí, sempre que “sigui possible” o necessari –com assenyalava Michels–; és a dir, no indiscriminadament.
Un lateral de primer nivell mundial hauria d’excel·lir en defensa i en atac. Si flaqueja en una de les dues facetes, per a mi no és un lateral complet sinó un mig lateral. A més, la majoria de vegades el lateral culmina les accions atacants amb la centrada, per la qual cosa ha de ser molt precís en aquesta acció del joc. “Un lateral que no centra bé és com un 9 que no sap rematar, un inútil”, em martellejava a l’orella un entrenador meu per esperonar-me. Després, la qualitat discrimina i uns arriben a professionals i altres, tot i apuntar maneres, no vam passar de regional (les lesions també hi influeixen).
Laterals! Van veure el partidàs entre el Liverpool i el City? Una part essencial del sistema de Jürgen Klopp (el futbol salvatge dels reds em fascina) es basa en unes bandes molt potents, ocupades per dos laterals de la categoria d’Alexander-Arnold a la dreta i d’Andrew Robertson –el meu preferit– a l’esquerra: la seva centrada per al gol de Salah, el nostre Jordi Alba no l’ha fet en les vuits campanyes que fa que juga al Barça.
A propòsit, no sé a vostès però a mi no em sorprèn gens la, certament sorprenent, dada segons la qual el Barça és el dissetè equip de la primera divisió espanyola amb pitjor percentatge de centrades correctes (20,8%) dels seus laterals (font: Àlex Delmàs, La Vanguardia). Des que els grans Dani Alves i Éric Abidal van deixar les nostres bandes que no tenim uns laterals de primer nivell que ens les guardin. I cal dir que, amb les seves mancances, el més complet dels actuals és Nélson Semedo, indiscutiblement. “Digue’m quins laterals tens i et diré a què jugues”, crec que vaig sentir a dir al mateix Cruyff; però no ho puc assegurar. En qualsevol cas, segur que Johan signaria la sentència...
Piqué...
Juli Cèsar creia en l’honestedat de la seva esposa Pompeia, però exigia que cuidés les formes; “Mulier Caesaris non fit suspecta etiam suspicione vacare debet”, segons la ploma de Plutarc a “Vides paral·leles”... “A penes dormo quatre o cinc hores. Em falta temps per a tot. Al club ho han entès i no hi ha problemes”, va declarar Gerard Piqué (El País Semanal) i es va quedar tan ample. És Piqué. El seu contracte d’estrella venç el 2022. Tindrà 35 primaveres. Sentit de la professionalitat? Juli Cèsar el qüestionaria. Nosaltres no. Perquè el més greu de tot el relat és la part referida al club que, segons afirma el central, accepta i consent. Bartuuu! Valverdeee! Qui mana aquí? Pregunta retòrica. No hi ha res a fer...