La vaga de les futbolistes
Ho saben que aquest cap de setmana hi ha hagut vaga de les jugadores de la lliga espanyola de futbol? Deu anar ben just, perquè la majoria de mitjans de comunicació ni n’han fet esment. S’imaginen la mateixa situació en el futbol masculí? La repercussió que tindria? Si gairebé el món s’aturaria! De fet, els homes ja fa una colla d’anys que van protagonitzar diverses vagues per reclamar els seus drets. I recentment s’ha fet alguna insinuació de parar l’activitat, un fet que ha motivat que ràpidament es trobés una solució. Un cap de setmana sense futbol –masculí!– es convertiria pràcticament en una qüestió d’estat. Tots i totes ja sabem els milions i milions d’euros que mou aquest esport (la versió masculina), els interessos que s’hi barregen i la funció de distracció que compleix –l’opi del poble!–. Per tant, es mou cel i terra per evitar una situació com la que s’ha produït aquest cap de setmana amb les dones. I saben què exigien amb aquesta vaga les futbolistes? Segurament no, perquè pocs mitjans els han fet cas. Doncs coses com ara un salari mínim anual de 16.000 euros –això, en versió masculina, a quina categoria es comença a cobrar?–, una parcialitat laboral del 75%, 30 dies naturals de vacances, un protocol d’embaràs, maternitat i lactància, un complement salarial per incapacitat temporal del 100% durant el temps que estiguin de baixa i un plus d’antiguitat per cada dos anys de permanència en un mateix club. És a dir, un conveni laboral per sortir de la precarietat. I saben què ha passat? Doncs que les jugadores han fet vaga, no s’han disputat cap dels vuit partits de la primera divisió femenina i no ha passat res. No han obert cap informatiu, ni tan sols cap secció d’esports... S’ha deixat dit, i encara.
Un exemple més de l’abisme que encara ara separa els drets dels homes dels de les dones. En el món de l’esport i en tots els àmbits de la vida (social, econòmic, familiar...). No cal dir que aquest abisme es va empetitint, de mica en mica. Però massa lentament. I s’aconsegueix a còpia de picar pedra a través de l’inconformisme femení, com el que han demostrat les futbolistes, que s’han plantat contra la indignitat de les seves condicions laborals. Empoderament total davant la federació espanyola i els clubs. I d’aquesta manera, ahir, ja van aconseguir un principi d’acord i s’ha desconvocat la vaga. Segurament, amb una mica més de suport extern, especialment dels mitjans de comunicació, hauria estat més fàcil. Quan el vent acompanya, la travessia es fa més lleugera. Però a falta de vent, força de braços i a remar. I també s’acaba arribant a port!
Si vostè és home i està llegint aquest article, és probable que pensi que cansa tanta tabarra sobre la igualtat entre sexes, la discriminació positiva i el feminisme talibà... Doncs n’hi ha que continuarem sent tan insistents com faci falta i que utilitzarem tots els altaveus que tinguem a l’abast per posar de manifest les desigualtats que encara existeixen en el segle XXI. Perquè n’hi ha que pretenen silenciar allò que els és incòmode. I el feminisme és una de les grans incomoditats de la societat actual.