La meva infantesa deambulava els diumenges a la tarda al municipal de Vilobí mentre un servidor estava assegut al costat de la caseta, abraçat amb mi mateix els vespres d’hivern, i amb els canells penjant sobre les tanques publicitàries durant el primer sol de primavera. Una estona en què el pare recorria la zona de vestidors per atendre la megafonia de l’estadi mentre jo em preocupava per veure el futbol de prop i gaudir d’exabruptes poètics en contra de l’àrbitre, i amb el temps, d’heretar el micròfon i escoltar l’eco de la meva tonada adolescent sabent que tenia el poder d’anunciar Koeman com el jugador substituït per trencar la cintura perfeccionista de la junta directiva de l’època. No ho vaig fer perquè sempre m’ha agradat decebre la gent que estimo a la cara, i a més, volia seguir acompanyant el pare cada quinze dies per flairar l’herba molla quan els jugadors es segaven, ajupir-me per protegir les ulleres de miop dels rebots, escoltar els renecs dels entrenadors en contra el seu propi equip, i sobretot, amb una mica de sort, si el linier obtús corria per la meva banda, aprendre tot tipus d’improperis capaços d’ofendre cinquanta col·lectius mentre memoritzava la dansa d’en Jordi Matamala al mig el camp per tal de plagiar-la al pati de l’escola, sabent que només aspiraria a ser Pablo Alfaro si em treia la carrera de medicina en l’especialitat de traumatologia. D’aquesta manera passaren els anys a Vilobí acompanyats de les primeres cròniques d’en Lluís Simon, que si mires la part superior d’aquesta contraportada el trobaràs amb un aforisme brillant on desvesteix la realitat amb un prisma irònic envejable. De totes maneres, tota infantesa sol morir silenciada pel temps, i a l’entrar a les darreres etapes de l’adolescència vaig reemplaçar la tercera divisió per les primeres xicotes de curta durada, fins al punt que recordo la temporada del descens amb una distància emocional provocada pel desinterès evident cap al futur de tot plegat: la història del Vilobí desapareixia per acompanyar el nen que havia mort assegut al costat de les banquetes.

Així doncs, és ara, gairebé dues dècades després d’aquest relat d’excel·lència futbolística presidit per Josep Panella, quan un s’adona de com l’experiència quinzenal de veure futbol en directe t’ha fet estimar aquest esport sense condicionants, un sentiment compartit pels nanos que, com jo, corrien pel camp aquelles tardes de diumenge mentre aprofitaven el final del partit per xutar a les porteries dels grans. Per això convé homenatjar els Vilobís de la vida, els clubs d’èxit que des de la modèstia arriben a primeres línies de competició i duen un futbol de proximitat a tota una generació que, amb el pas del temps, tindrà el record de Messi, però comprendrà que abraçaren la pilota perquè celebraven els gols del seu equip picant una tanca publicitària per mostrar que eres feliç de poder disputar un play-off, un simple play-off per tocar la glòria de la segona B. En definitiva, gràcies al nen de Vilobí, perquè sense ell l’adult no hauria estat capaç d’escriure aquesta columna de color verd sobre la capacitat de la melangia d’acostar-nos de puntetes a la felicitat.