Que morin els hipocondríacs!
Si la retirada de Messi fos imminent no estaria teclejant aquest article tombat de matinada a la chaise-longue tot escoltant el saxo oníric de Hemigway de Paolo Conte, sinó que probablement barrejaria diazepam amb una Vuit Porrons per oblidar que després de la sublimitat només pot regnar una mediocritat superba. Així, doncs, calma, perquè malgrat els anhels eròtics de les seves víctimes i de la urgència de certs periodistes d’omplir piulades redundants, és evident per a qualsevol ment sensata que la cita a la jubilació era un exercici planer del que pren una perspectiva ufanosa de la pròpia vida laboral. Llavors farem mil i una preguntes a Valverde i indagarem el penya-segat més alt per confeccionar l’eutanàsia col·lectiva davant l’inevitable, però les conductes hipocondríaques tant nostrades no ens han d’apartar d’un carpe diem indispensable davant els darrers anys de Messi al Camp Nou. Per tant, fem-nos propi el deure moral de fruir d’un esportista agermanat amb els Federer, Jordan, Lewis, Nadal, i Indurain, d’una obra d’art superlativa exhibida amb el gest del nen entremaliat que surt al pati per oblidar-se de les equacions gràcies una pilota mal inflada, d’un clàssic que mereix els honors en vida futbolística perquè ha convertit la seva glòria personal en una història de llorers col·lectius en què cadascú dibuixa el seu camí vital entre les exhibicions d’aquell que de jove ens va il·lusionar, després ens va fer guanyar i ara, quan tenim l’experiència de la finitud i la perspectiva dels èxits aconseguits, ens fa riure amb un somrís de supremacia altiva cada vegada que s’escura a la dreta i es va centrant per enroscar-la amb efecte malèfic cap a la xarxa rival.
Perquè així han estat les temporades des d’aquell 16 d’octubre del 2004, quan, a 20 anys, poc pèl a la barba, abdominals d’atleta, verb impúdic, emocions de contraban i amors universitaris amagats en versos de Benedetti estava d’incògnit a les grades de Montjuïc testimoniant el debut d’un argentí baixet del que un vell aficionat de l’Espanyol assegut darrere meu el va batejar com el futur del futbol. No vaig interaccionar amb ell per cautela i perquè mostrava una prepotència tertuliana en cadascuna de les seves declarades futbolístiques, però avui toca recordar el periquito en qüestió quan quinze anys després del seu aforisme Messi ha guanyat sis pilotes d’or i s’ha convertit en el millor futbolista de tots els temps, mentre un servidor, a 36 anys, barba de proletari de la dramatúrgia, amb una dècada generosa a la docència parlant d’escriptors amargats en general i amb quatre nanos per equiparar les Champions de l’argentí, em dedico a explicar al meu fill gran que “pots no endreçar l’habitació o fer els deures de català, però tens prohibit no gaudir d’aquesta meravella”. “T’ho perdonaré tot a la vida –simulo un to de filòsof transcendent–, sí, t’ho perdonaré tot menys que no sàpigues assaborir les coses extraordinàries que ens ajudaran a pensar que haurà valgut la pena.” No ho veu. Té el mateix esguard que feia jo quan el meu pare em parlava del Dream Team, i és una pena, perquè quan sigui gran veurà que mentia en moltes coses, però, en aquesta, deia la veritat.