Ara que estem en època nada­lenca és moment de reflexió. És temps de fer una vista enrere i, des de la sere­ni­tat, fer un repàs del que ha estat l’any 2019. Alguns esta­ran ple­na­ment satis­fets pels èxits asso­lits i, d’altres, menys encer­tats, hau­ran de fer propòsit d’esmena de cara a l’any vinent. En la lliga, el Barça va tor­nar a gover­nar amb mà de ferro. Ja en suma vuit de les últi­mes onze, i la dinas­tia ja comença a ser històrica. A Europa, però, les coses no van rut­llar tan bé per a l’equip blau­grana. Un cop cre­uen els Piri­neus en eli­mi­natòria euro­pea, els genolls comen­cen a tre­mo­lar ja fa alguns anys. Va pas­sar a París, fet que va obli­gar a una remun­tada èpica; també a Torí aca­bant amb la figura de Luis Enri­que a la ban­queta culer. A Roma, la dava­llada va ser impac­tant i, ja el 2019, la cosa va aga­far un aire dramàtic. Després d’un tres a zero en el par­tit d’anada de les semi­fi­nals de la Cham­pi­ons Lea­gue, el Barça havia de visi­tar un Liver­pool amb tres bai­xes impor­tantíssi­mes: Naby Keita, Roberto Fir­mino i, espe­ci­al­ment, Moha­med Salah. Un equip red sense alguns dels seus fut­bo­lis­tes havia de remun­tar tres gols davant l’equip de Messi. Sonava a uto­pia. Però a Anfi­eld la passió pel fut­bol s’escapa a tota raó. Els sol­dats de Jur­gen Klopp van cap­gi­rar el resul­tat, en una de les nits més negres del Barça en120 anys de vida.

Amb la res­saca del des­as­tre a Liver­pool, els nois de Val­verde havien d’afron­tar la final de la copa del Rei davant d’un València hiperex­ci­tat per la pos­si­bi­li­tat d’aixe­car un títol en l’any del cen­te­nari. L’equip valen­ci­a­nista va pas­sar per damunt dels cata­lans, dei­xant en qüestió la con­tinuïtat del seu pro­jecte. Un altre equip català, l’Espa­nyol, va arri­bar al clímax quan l’estiu estava a punt d’arri­bar. Amb Rubi a la ban­queta, els blanc-i-blaus van tor­nar a clas­si­fi­car per a l’Europa Lea­gue dotze anys després de l’última vegada. Un estil defi­nit de joc, en què la pilota era pro­ta­go­nista, va guiar els peri­qui­tos cap al somni, euro­peu que es va tor­nar rea­li­tat. Les coses es van torçar de manera vio­lenta unes set­ma­nes després. Rubi, arqui­tecte d’aquest pro­jecte engres­ca­dor, va aban­do­nar la nau empor­tant-se també Borja Igle­sias, el fut­bo­lista més deter­mi­nant de l’equip. Des de lla­vors, res no ha estat igual a Cor­nellà-el Prat. A Europa s’han clas­si­fi­cat per als set­zens de final en un grup sense gaire opo­sició, però en la lliga la situ­ació és dramàtica. Cuer de la com­pe­tició amb només dues victòries en divuit par­tits, l’Espa­nyol ha hagut de recórrer al seu ter­cer entre­na­dor de la tem­po­rada per inten­tat redreçar el rumb. Temps hi ha per fer-ho; veu­rem si també hi ha encert per no seguir el camí d’un altre català, el Girona, el 2019. En una tem­po­rada que sem­blava anar per bon camí, una cai­guda lliure sense frens en el tram final va enviar els giro­nins a segona divisió.

Fins i tot en la selecció espa­nyola ha estat un any de ter­ratrèmols. La sor­tida de Luis Enri­que de la ban­queta per motius per­so­nals va obrir la porta a Robert Moreno, qui, després d’uns bons par­tits, va voler que­dar-se la cadira. Un plan­te­ja­ment que la fede­ració no va accep­tar i que ha aca­bat amb Luis Enri­que de tor­nada.

A escala inter­na­ci­o­nal, Bayern de Munic, Juven­tus i PSG van con­ti­nuar gua­nyant les seves res­pec­ti­ves lli­gues, men­tre el Liver­pool s’ha ele­vat com l’equip més fort del món en l’actu­a­li­tat. En resum, hem gau­dit d’un any fut­bolístic 2019 de traca i moca­dor. Des d’aquí vull desit­jar-vos unes bones fes­tes a tots. El 2020, més i millor.