Sants Innocents...
Liderem la lliga tot sols i esperem ansiosos l’eliminatòria de vuitens de la Champions contra el Nàpols, amb l’avantatge de jugar la tornada a casa per haver-nos classificat primers de grup. Després de l’últim partit de l’any, 4-1 contra l’Alavés, Ernesto Valverde declarava: “Al 2020 li demano guanyar-ho tot.”
I tanmateix, amb aquesta situació aparentment envejable i amb un any que ens espera amb tantes fites apassionants per conquerir, el meu estat d’ànim no el domina l’eufòria, sinó, ans al contrari, una sensació de desconfiança i escepticisme gens agradable. Que un tècnic del Barça declari obertament que vol “guanyar-ho tot” m’hauria d’enorgullir i reforçar l’autoconfiança i, en canvi, sento parlar el Txingurri i (espontàniament) penso que és un pobre il·lús... Pessimisme injustificat?
Els bons resultats són maquillatge. El Barça és un equip mal entrenat, erràtic i despersonalitzat, que s’activa a impulsos, que depèn exclusivament de la qualitat individual i, sobretot, de l’estat d’inspiració de Messi (per cert, quant de talent desaprofitat des que Valverde ens entrena!; per molt que el mateix Leo es negui a acceptar-ho).
De moment, amb aquesta poca fila hi ha calibre per superar equips de talla spanish, però contra rivals de la nostra mateixa grandària quedem cruament en evidència.
A què juguem?...
L’insuls clàssic amb el Madrid, saldat amb un empat a res (0-0), va despullar indissimuladament les nostres debilitats. Sensació de tocar fons. No ens vam imposar en cap miserable pilota dividida (indicatiu d’intensitat en el joc), físicament estem per figurar en un pessebre vivent (em pregunto què carall fem als entrenaments!), la sortida de la pilota des del darrere sota pressió va ser –un cop més– senzillament lamentable i impròpia d’un equip de categoria, vam quedar-nos aculats al darrere, vam jugar acovardits, a remolc i a expenses d’un Madrid més fresc i endreçat, però poqueta cosa i que, afortunadament, ens va perdonar la vida. Penosos els de Can Padrós, també. “A què collons juguem?”, ens preguntàvem entre consocis a la tribuna baixa. “A res!”, responíem tots. El més preocupant és que això no va d’un mal moment, sinó d’un procés degeneratiu. Aquest projecte és decadent i no està cridat a grans aventures.
Esperit nadalenc
Això no obstant, un clàssic de la literatura d’aventures com Alexandre Dumas opinava que per veure el costat fascinant de les coses de vegades només cal mirar-les amb les ulleres adequades. Abraço la idea del pare dels mosqueters i, alhora embriagat per l’esperit nadalenc que ens aclapara, faig propòsit d’esmena i em crec que el 2020 ens portarà un Valverde canviat. Un home nou i capaç, que sabrà dosificar la plantilla, que l’encertarà tàcticament per fer de l’equip una màquina fiable i que durà a terme uns entrenaments de veritat que ens permetin assolir el punt físic indispensable per recuperar aquella pressió efectiva que protegia el sistema.
Decididament, sí, em crec que tornarem a controlar els partits, que Jordi Alba (possiblement el lateral més sobrevalorat del planeta) aprendrà a defensar i a centrar bé, que a Suárez no li pesarà tristament el cul en les grans nits europees perquè hi arribarà fresc... I que, en definitiva, en el moment de la veritat el Barça presentarà credencials creïbles per aspirar a guanyar-ho tot; és a dir, la Champions.
A propòsit, quin dia som avui? Visca els Sants Innocents!
