El canvi que Stern no viurà

Diguem les coses pel seu nom. L’Euro­lliga que tant ens agrada no comença l’any 2001 com pre­te­nen alguns. Des de prin­ci­pis de segle, la ULEB dona con­tinuïtat a una com­pe­tició que la FIBA va sos­te­nir des del 1958. D’altra manera, al Barça li esca­ti­maríem cinc finals –les per­du­des– de les set que ha dis­pu­tat i no podríem recor­dar ni la final de Gine­bra, ni la Jugo­plas­tika de Toni Kukoc o el maleït tap de Vranko­vic a Mon­tero.

Amb motiu de la mort de David Stern, el màxim exe­cu­tiu –en diuen comis­si­o­nat– de l’NBA des del 1984 fins al 2014, fa l’efecte que la gran lliga de bàsquet del món sigui fill unigènit d’aquest advo­cat nova­iorquès: una fal­se­dat colos­sal. Cer­ta­ment, si avui l’NBA forma part dels nos­tres hàbits espor­tius és perquè algú (Stern) i en un moment con­cret (1984) va tenir la visió comer­cial sufi­ci­ent per ini­ciar un procés de glo­ba­lit­zació a par­tir de deci­si­ons molt encer­ta­des: ven­dre els últims anys de la riva­li­tat Lakers-Cel­tics (o Magic John­son-Larry Bird, com es vul­gui), apro­fi­tar un draft del 1984 amb Ola­juwoon, Jor­dan, Bark­ley o Stock­ton, inven­tar-se el Dream Team olímpic del 1992 amb aques­tes matei­xes lle­gen­des que van incre­men­tar de valor sense fi l’NBA durant més d’una dècada, jugar par­tits fora dels Estats Units, obrir la lliga al talent euro­peu i asiàtic, ampliar la com­pe­tició fins a les 30 franquícies i con­ver­tir cadas­cun dels 2.460 par­tits de la lliga regu­lar –com­pe­ti­ti­va­ment soporífers, en gran part– en un enorme i atrac­tiu pol d’oci fami­liar. D’aquí i no d’enlloc més surt un salari mitjà del juga­dor que supera els 5 mili­ons de dòlars.

Ho hau­ria fet un altre exe­cu­tiu? Pro­ba­ble­ment sí, més tard o més d’hora. Però el 1984 a l’NBA pocs pro­pi­e­ta­ris evi­ta­ven els números ver­mells. I Stern va tenir l’empenta per posar-s’hi.

Les cares de l’NBA glo­bal van ser Magic John­son, Larry Bird, Mic­hael Jor­dan, Sha­qui­lle O’Neal, Tim Dun­can o LeBron James perquè han estat els pro­ta­go­nis­tes de les tres dècades de Stern. S’han endut la popu­la­ri­tat com a ico­nes glo­bals de l’esport que no van tenir Bill Rus­sell, Wilt Cham­ber­lain, Oscar Robert­son o Jerry West, pio­ners que si hagues­sin coin­ci­dit amb Stern hau­rien tin­gut una pro­jecció mediàtica supe­rior, amb les limi­ta­ci­ons pròpies de l’època. De fet, si avui els conei­xem és perquè la popu­la­ri­tat de les lle­gen­des moder­nes ens ha por­tat a conèixer els pre­cur­sors des del 1946.

Sve­tis­lav Pesic sosté que l’essència com­pe­ti­tiva del bàsquet es pre­serva millor a l’Euro­lliga que a l’NBA. David Stern no li ho podrà dis­cu­tir. Però quan allà es plan­te­gen una reducció de la fase regu­lar, és que el tècnic del Barça té raó. Per con­dició atlètica i regles de joc, Europa s’ha apro­pat a l’NBA. Per fona­ments de joc i per lli­bre tàctic, la tendència és inversa i ens enor­gu­lleix com a euro­peus. Però el gran repte pen­dent al Vell Con­ti­nent és adap­tar l’èxit de l’estratègia de crei­xe­ment econòmic que Stern va apli­car a l’NBA a les par­ti­cu­la­ri­tats d’Europa i acon­se­guir que l’Euro­lliga sigui, a més d’una com­pe­tició tan atrac­tiva com ara, un negoci pro­duc­tiu i ren­di­ble i passi a for­mar part de les opci­ons pri­o­ritàries d’oci a les grans ciu­tats euro­pees. Només així hi haurà més retorns sonats com el de Nikola Miro­tic.