El Nadal, el període més intens de tot l’any, ja s’ha esgotat. Hem passat dues setmanes rodejats dels nostres familiars, ens hem retrobat amb persones que feia molt de temps que no vèiem. Avui dia, amb les xarxes socials, hem perdut capacitat comunicativa. Ens pensem que ja estem al dia del que passa a la gent que tenim al voltant i, en un error imperdonable, decidim que no cal trucar-los perquè hem posat “m’agrada” a les tres últimes publicacions d’Instagram. Aleshores, enmig d’un àpat excessiu, intercanviem converses i ens adonem que hem estat desconnectats d’aquesta gent. Fem un exercici d’autocrítica, ens jurem a nosaltres mateixos que aquest any nou serà diferent. Que el contacte amb els nostres familiars ha de ser una constant d’ara endavant. Comença l’any i res no canvia. Tots estem massa ocupats, “la feina m’ocupa massa temps”, “gairebé no tinc hores” i tot un ventall d’excuses dissenyades per amagar-nos. Un altre like a Facebook i tot en ordre. L’any nou ha començat ple d’emocions fortes. Un derbi de Barcelona que va acabar amb empat. L’afició de l’Espanyol va passar bona part d’aquesta època nadalenca preparant aquest partit. Com afrontarà Abelardo aquest gran repte d’intentar treure l’equip blanc-i-blau del fons de la classificació? Quin sistema seria el triat pel nou entrenador? Jugadors clau com David López o Marc Roca recuperaran el seu millor nivell ara que hi ha un nou capità al capdavant de la nau? Entre torrons, nadales i cava, la situació crítica de l’equip periquito no escapava als seus aficionats. D’altra banda, els culers ja fa algun temps que estan instal·lats en una espècie de càpsula de repetició. En un dia de la marmota constant. L’equip va obtenint resultats en la lliga, però el joc no convenç. Els més resultadistes diran que no importa el com, sinó el què. Que l’objectiu justifica els mitjans. Que ja n’hi ha prou de recordar les èpoques de Cruyff i de Guardiola, que s’ha de viure el moment. Els més romàntics es resignen a veure com el seu equip va sumant, agafat al talent innat dels seus jugadors clau, sense oferir ni de bon tros l’espectacle d’anys enrere. En aquest context, amb l’Espanyol cuer i el Barça líder, va arribar el derbi de dissabte passat. Va sortir valent, l’equip d’Abelardo, com si tots aquests dies de festes els haguessin aprofitat per omplir el dipòsit de benzina i bons propòsits. D’altra banda, els culers van saltar al camp mig adormits, sense intenció ni nervi, de la manera que s’afronten partits intranscendents. En l’inici de la segona part, el Barça va entrar més agressiu, en gran mesura gràcies a la presència d’Arturo Vidal. Els aficionats blaugrana sabien perfectament que el xilè, un futbolista allunyat del joc més fi amb la pilota, podia sacsejar el partit, i així va ser. Mentre no arribi la brillantor, cal recórrer a la rauxa. Mentre s’espera el joc preciosista, aquesta empenta ajuda a continuar endavant.

L’Espanyol mai va perdre la fe i va mostrar una gran vitalitat. Sabent que el camí cap a la salvació serà duríssim i conscient que caldrà suar de valent per arribar al final amb èxit. Mentre repassem les fotos de la nostra gent propera a les xarxes socials, la vida ens passa davant dels ulls sense fre. Alguns somien en grans gestes del seu equip. D’altres només volen que arribi el següent partit per donar suport als seus colors. Tots, absolutament tots, es van construint expectatives sobre què esperar mentre esperen el pròxim partit.