Tu contra el Liverpool no havies nascut!
El dolor incisiu d’Anfield ha banalitzat la decepció dominical pels partits mediocres a camps proletaris, el plany de dilluns pel joc previsible de l’equip, els minuts de transicions horitzontals redundants, la manca de disposició a l’hora de pressionar la sortida de pilota del rival i, fins i tot, ha vulgaritzat els sentiments d’esperança davant de qualsevol repte: Anfield va obrir la porta a l’escepticisme gèlid del que està de tornada de tot. Per això segurament no hi ha cap mena d’esperit de rebel·lió davant la simetria numèrica amb el pitjor Barça de Rijkaard i, sobretot, tampoc alcem la veu davant una irregularitat que denota una absència real de pla més enllà d’esperar la llum del de sempre, i és que el record cru del trauma de Penny Lane i la presència de Messi fan creure que tampoc s’ha de ser apocalíptic perquè qui sap si això acabarà donant un tomb. En definitiva, tot es resumeix en la plasmació anímica del vell arrugat per l’experiència que rememora les nits plaents amb forasteres i veu el futur com una mera propina i, al final, si la mort el ve a buscar, molta calma perquè ja li va besar els llavis en la foscor d’Anfield i li va semblar prou atractiva per compartir-hi l’eternitat sense temor de passar fred sota els llençols.
Segurament per això l’aficionat ras afronta aquest circ de màrqueting de la supercopa amb el dubte de si trobarà el Barça dominant de la segona part del Wanda o l’equip incapaç de posar una marxa més contra rivals amb necessitat de sobreviure, però a diferència de temps pretèrits on no sopava els dies de partit transcendentals, ara viu sense angoixa perquè la destrossa de Liverpool l’ha ajudat a ser més feliç gràcies a l’ordenament de prioritats provocada per Wijnaldum i els seus col·legues. Us poso una mostra pragmàtica d’aquesta mutació dels estats futbolístics: fent balanç de les tertúlies nadalenques sorgides a cadascuna de les taules familiars un s’adona que han estat dedicades a posar-se al dia amb l’explicació de projectes personals ignorats pels comensals menys pel que ho explica, de detalls innocus del dia a dia amb els fills, de discussions per causes sense importància que tenien lloc l’any passat i es repetiran el curs vinent i, després, dels temes clàssics propis del context polític del moment, com ara la immunitat de Junqueras, la investidura suportada per estalinistes, etarres i rebels, o la recerca del traïdor per allò de fer morir Cambó. Això sí, en cap moment s’ha invertit temps en el futbol de manera substancial més enllà d’un comentari superflu en el moment de retirar els plats del rostit i que s’ha resolt amb un axioma equiparable a: “No ens emprenyarem pas per això.” En definitiva, amb el temps anirem veient com Anfield ens haurà ajudat a ser més despreocupats perquè continuarem gaudint igual de les victòries i no patirem tant amb les derrotes, ja que quan un ha estat a l’infern pensa que el purgatori és una broma sense gràcia mentre va repetint a les noves generacions: “Tu calla, que contra el Liverpool no havies nascut.” Així doncs, a guanyar la supercopa i, si no, no passa res, en Casado i els troglodites ara mateix estan més cardats que tots nosaltres.