Això arrenca amb el Madrid, quan els pesos pesants del vestidor confirmen que, anant com anaven, només poden esperar una tercera clatellada consecutiva. En sec, reneguen de viure bé, del conformisme, la bona sintonia amb el gens exigent Valverde i pensen en un relleu. Només falta Cornellà per repetir sensacions i convèncer-se’n del tot. L’alternativa, l’amic Xavi, és clar. Creuen que, amb ell al timó, continuaran al seu aire. A Bartomeu, el recanvi ja li està bé. Un trumfo i la manera, de retruc, de desmuntar la candidatura Font. Quan Xavi es troba Grau al cafè que li havia proposat Abidal, sospita. Sap que la directiva només es recorda de santa Bàrbara quan trona. En lloc de servir-los com a nova cortina de fum, refusa els dos anys i mig de contracte i posa el projecte al davant. No es tracta d’ocupar la banqueta i prou. La situació requereix canvis, renovar a fons l’estructura. Res, els interlocutors no van per aquí. Pura improvisació, com és costum; apagafocs d’emergència i prou. Confirmat el diagnòstic, Xavi s’uneix al silenciós club d’aquells que rebutgen ser utilitzats, casos evidents, que no proclamats, de Puyol o Jordi Cruyff. Ells sí que tenen memòria i no es refien de tan erràtics gestors, que només volen aprofitar-los d’escut, lluir el seu prestigi. Tenen memòria, no actuen com els socis del tòpic. Al final, Setién, més papista que el papa Cruyff. Fins i tot, el nou entrenador desperta la il·lusió de creure en un retorn al model que ells han passat anys carregant-se. Ara són conversos per pur oportunisme. Aquí no existeix més projecte que surar.

Gran contradicció, la dels jugadors. Si volen seguir a la seva vènia i alhora guanyar com abans, el plantejament grinyola sonorament. Un cessament per posar un amic no garantia res. Cal una sacsejada i això no agradarà a més d’una vaca sagrada, que pagarà el seu rendiment minvant amb el cul a la banqueta com a pas previ a tocar el dos. Ja ho ha dit Griezmann sense voler-ho: falten cames. D’una banda s’improvisa i de l’altra, s’estimula la propaganda, com fer creure que Riqui Puig i Ansu Fati trauran ara les castanyes del foc gràcies a la valentia de Setién. El nou entrenador mereixia per trajectòria i pensament una oportunitat com el Barça, sens dubte, però tampoc oblidem l’endèmica feblesa defensiva dels seus esbojarrats equips. Amb ell, els marcadors poden resultar espectaculars, malgrat que ningú pugui assegurar que siguin favorables. Si tothom, en unanimitat de mala consciència, creu que Valverde és un senyor, hauríem acabat abans tancant la relació al juny, quan tot el que ha vingut al darrere resultava previsible. Tot menys anar tan perdut per pensar en Pochettino. Al final i de moment, Setién és només un mal menor, ens conformem no havent-la esguerrat del tot. La meitat de l’inamovible onze titular ultrapassa la trentena d’edat i si Setién vol aconseguir complicitats, ha d’afrontar una renovació de cares i energies. Temps al temps. El president no va esmentar Xavi en la roda de premsa. Per a ell, ja no existeix, no li perdonarà la negativa a ser utilitzat. Ara, sobretot importa evitar la tradicional amnèsia i mantenir la memòria ben àgil quan arribi l’hora de votar. El Barça no pot quedar instal·lat ni en la improvisació ni en el recurs del tripijoc sistemàtic per salvar el càrrec.