Una gasela no necessita ser més ràpida que el depredador per viure. Només li cal ser més ràpida que algun dels altres antílops. Aquesta ensenyança de la saviesa popular africana ens dona una lliçó de vida molt important: en aquelles situacions en què el nostre objectiu és sobreviure davant el perill, la prioritat és deixar enrere els nostres competidors. A vegades a la vida toca ser el depredador que ambiciona caçar objectius molt suculents. D’altres vegades, en canvi, ens hem de resignar a sobreviure en un entorn hostil. Potser perquè no hem fet les coses bé o potser perquè les circumstàncies externes no ens han deixat fer un pas endavant. Sigui com sigui, la realitat és que l’amenaça és real i l’exigència és màxima.

Aquesta temporada, a la primera divisió, la lluita per fugir del descens és més crua que mai. Els últims quatre classificats: Mallorca, Celta, Leganés i Espanyol, estan separats per només quatre punts. Tenint en compte que són tres els equips que baixen de categoria, la situació és encara més angoixant. Una mica més amunt respiren alleujats el Valladolid i l’Eibar, sabedors que una petita mala ratxa els enviarà directament a les urpes d’algun depredador afamat. A la sabana africana, els antílops han de viure rodejats de perill constant. Entre lleons, guepards i pumes, la vida es fa molt difícil. Notes que qualsevol relliscada pot resultar definitiva. En aquesta situació es troben els equips de la zona baixa. El Mallorca va signar aquest cap de setmana una golejada per emmarcar. Va fer quatre gols al València en una exhibició de joc ofensiu, facilitat pel canvi de sistema del seu entrenador, Vicente Moreno, que va decidir passar a jugar amb un esquema de dos davanters com Budimir, estel·lar, i Cucho Hernández. El Celta va esgarrapar un empat en un dels escenaris més complicats: la Catedral. A San Mamés, l’equip dirigit per Òscar Garcia Junyent es va avançar en el marcador gràcies a una fuetejada des de fora de l’àrea de Rafinha, però un penal innocent va donar l’empat a l’Athletic Club. El Leganés va tornar a la crua realitat. Revitalitzat per l’arribada de Javier Aguirre a la banqueta, els madrilenys van tenir una injecció de moral i punts sensacional. En el derbi del sud de Madrid, però, el Getafe va imposar la llei del més fort.

Per la seva banda, l’Espanyol comença a treure el cap. En només dos partits, Abelardo ja ha sumat gairebé tants punts (4) com Gallego (5) i Machín (5) en una desena de partits cada un. A més a més, acumula un empat contra el líder de la competició (Barça) i una victòria sobre un rival que venia amb una ratxa de tres partits guanyant (Vila-real). Aquesta millora de resultats no és pas una casualitat. Amb un sistema de joc molt més fàcil d’entendre, els jugadors hi comencen a creure. Amb el típic 4-4-2 amb dues puntes com Calleri i Raúl de Tomás –que van fer anar de corcoll a la defensa grogueta– i la precisió en la pilota aturada, els blanc-i-blaus lluiten per fugir dels ullals dels carnívors que volen omplir-se la panxa. Queden 18 partits, 18 oportunitats per assolir la salvació, 18 partits per seguir en la cursa per deixar enrere, com a mínim, tres antílops més, que seran el banquet dels depredadors al mes de maig.