La relació lògica entre títols i satisfacció del plebeu funciona a qualsevol club corrent però és estèril quan entra en el joc dialèctic del Camp Nou, l’escenari on Cruyff i Guardiola van modelar la bèstia de l’aficionat elitista que tan sols abraça la victòria si arriba gràcies a un estil definitori de la pròpia identitat. Així, doncs, l’aristòcrata de l’estadi homenatja els seus gladiadors després de l’eliminació a les semifinals contra el Chelsea de Di Matteo, però s’irrita amb un empat a casa contra el Madrid si ha estat el rival qui ha mogut la pilota d’un costat a l’altre per clavar la daga en el moment oportú. Per això Bartomeu té la contradicció de ser l’únic president de la història del club capaç de guanyar quatre lligues en només cinc temporades i, alhora, haver hagut d’adoptar resolucions dràstiques perquè la ferum de pólvora no s’enfilés fins a la llotja. Conseqüència: Bartomeu té el palmarès del Dream Team però el satiritzen comparant-lo injustament amb la figura de Gaspart, una situació delirant a qualsevol entitat on els únics paràmetres fossin els de victòria contra la derrota, però comprensibles en un club on l’orgull és la vàlua del que s’és per sobre del que es té, i aquí rau l’error conceptual del president: defensar la seva gestió tot hissant la bandera del triomf mentre abandonava l’intangible del com en l’amor propi culer.

De totes maneres, sabedor del seu error o espantat per no veure’s amarrat a alta mar en una plataforma de fusta, Bartomeu ha fet un cop de timó a mitja temporada adoptant de nou el joc com a punt de partida amb el fitxatge polèmic de Setién, perquè fins i tot prenent determinacions unànimes com l’acomiadament de Valverde, l’enèsim error en el com ha fet que una variació positiva estigui enverinada des de l’inici. És el tot o res. Si aconsegueix fer un Anoeta 2 ningú recordarà l’esperpèntic final de Valverde i erigiran Setién com el tècnic innegociable que haurà d’acceptar el nou president del club, però d’altra banda, si l’aposta no surt bé, els pecats de Roma i Liverpool seran el punt de partida per retreure un canvi de rumb conceptual al gener com a conseqüència del desgavell provocat per la renovació d’un tècnic sense crèdit que t’allunyava del que ara dius que vols tornar a ser. En definitiva, Bartomeu intenta salvar-se tornant tard i malament als axiomes innegociables del club, però per allò d’acomplir l’exercici imposat pel psicòleg de buscar el costat positiu de les vivències, és de celebrar que quan un president té un darrer tret per salvar-se aposti per tornar a la identitat del que som en lloc de continuar insistint en el modus operandi propi de Chamartín. Li queda una bala i esperem que l’encerti pel bé del club, perquè si el darrer tret el disparés Clint Eastwood seria prou èpic per esdevenir el punt àlgid de la pel·lícula, però, evidentment, només hi ha un William Munny capaç d’entrar amb una sola bala a un local on maltracten prostitutes i sortir amb el botí d’un munt de cadàvers que serveixin per venjar la mort del seu amic Ned Logan. Res més a dir, doncs, esperem que Bartomeu sigui capaç de fer un Clint perquè el resum de la darrera escena és evident: Setién o mort.