Al futbol africà hi ha històries que fan gelar la sang. Un continent acostumat a patir les inclemències del destí, que lluita cada dia per aixecar-se després de cada entrebanc. Una herència colonial molt arrelada, massa sovint acompanyada d’activitat esclavista per part d’Occident. El futbol sempre ha suposat una vàlvula d’escapament per fugir dels problemes del dia a dia. Sempre que juga la selecció nacional d’un país africà, tot es paralitza. Des de setmanes abans es prepara el partit a qualsevol racó. A qualsevol cantonada es respira aquella calma tensa prèvia a un gran esdeveniment. Als estadis, la ment s’evadeix i troba refugi al terreny de joc, on onze guerrers amb l’escut del país cosit al pit lluiten per molt més que una victòria: la felicitat de tot un poble. Les alegries són desbordants i les tristeses són insuportables, sobrepassen el llindar del dolor. Zàmbia és un país que gaudeix del bon esport. Com a bona excolònia britànica, el futbol sempre ha estat molt present en el desenvolupament de la nació. Als Jocs Olímpics de Seül el 1988, la selecció va ensenyar el seu potencial al món. Van fer un gran campionat, coronat amb una pallissa històrica contra Itàlia per 4-0 amb dos gols de Kalusha Bwalya. A partir de llavors, els KK Eleven, anomenats així en honor del cap d’Estat Kenneth Kaunda, van començar a fer grans actuacions arreu del continent, i van arribar a semifinals i finals de la copa d’Àfrica de Nacions. Les coses comencen a rutllar, la gent estava il·lusionada amb el seu equip i Àfrica sencera comença a preocupar-se perquè hi ha un equip que està creixent i amenaça de fer trontollar els grans del continent.

L’abril de 1993, però, tot va fer un gir inesperat. Zàmbia estava a l’última fase classificatòria per poder anar al mundial dels Estats Units del 1994. Havien d’enfrontar-se al Marroc i al Senegal per una plaça a la copa del món. Per jugar contra el Senegal, tota la plantilla, excepte els tres futbolistes que militaven al futbol europeu, havia de volar des de Lusaka fins a Dakar. A causa de les dificultats econòmiques, es va decidir que viatgessin amb un vell avió militar que presentava massa incògnites tècniques. Per cobrir tot el trajecte havien de fer dues escales, la segona a les costes de Gabon. Allà, un cop l’avió es va enlairar, va caure en picat i es va estampar a les costes de Libreville, la capital gabonesa. No hi va haver cap supervivent d’aquell accident. Un crit de dolor va sacsejar tot Àfrica. Tres jugadors, els germans Bwalya i Musonda, van tenir la fortuna de no viatjar amb la resta dels 18 companys que van morir. La selecció es va refer, jugant amb futbolistes sense experiència, sempre lluny del nivell d’abans. El 2012 una oportunitat d’or va aparèixer: es jugava la copa d’Àfrica a Guinea Equatorial i Gabon. Tot i no ser favorita, Zàmbia va arribar a la final contra la Costa d’Ivori, el millor equip del moment. Una final que va acabar en 0-0. A la tanda de penals, els ivorians estaven neguitosos i els zambians cantaven i s’abraçaven. Sabien que el destí estava escrit. Després d’una tanda agònica, van arribar al penal número 18 i Sunzu va donar la copa a Zàmbia. A Gabon, a 6 quilòmetres del fatídic accident que va causar la mort de la plantilla de la selecció el 1993, Zàmbia va aixecar el trofeu en el penal 18, tants com víctimes d’aquella desgràcia. Una redempció a través del futbol.