Messi convoca eleccions. Així de clar. El que ha sostingut el club durant aquestes quatre temporades en què el Barça ha tingut una presidència capaç de nomenar quatre direccions esportives contradictòries entre si, de malgastar-se més de 1.000 milions d’euros en 28 fitxatges, de destituir l’entrenador amb formes reprovables tot embrutint el bon nom de l’entitat i, per sobre de tot, malgrat el poc focus mediàtic, d’haver hipotecat el futur incorporant 46 jugadors per al filial sense consolidar-ne cap al primer equip, ha decidit assenyalar Bartomeu perquè davant el fracàs probable d’aquesta temporada el públic cerqui els enemics de la llotja. La conclusió és diàfana i l’argentí ho sap: quan la Xina esternuda el món es refreda, i quan Messi s’emprenya l’aficionat exigeix represàlies.

A partir d’aquí Bartomeu ho té magre, perquè si el rival és Messi només li queda sortir del ring per la porta del darrere emportant-se el seu anhel de sobreviure a qualsevol preu, perquè al final, més enllà de Liverpool i Roma, és inacceptable l’ús institucionalitzat de la mentida en nom del Barça: anar a Qatar per suplicar a Xavi la incorporació immediata i davant la negativa intel·ligent d’aquest veure com el teu director esportiu número cinquanta-quatre difama sense límit moral una llegenda de l’entitat, el mateix personatge, per cert, que nega la intenció real del fitxatge de Neymar després d’haver viatjat a París dia sí dia també i així anar sumant una darrera l’altra fins a vestir una narració que no milloraria el més masoquista dels guionistes amargats.

En definitiva, no ens hauria de sorprendre tot plegat perquè la falsa veritat ha estat la premissa bàsica d’un rosellanisme sustentat per un soci aburgesat que va apartar la figura de Laporta perquè es mullava de cava envoltat d’amigues vàries i va acabar abraçant la hipocresia dels bons ciutadans que edulcoren la seva vida privada per donar una imatge de falsa serietat que anestesia les consciències del respectable. Un drama i així estem, amb Guardiola fora de la Unió Europea, amb Xavi esperant que explotin els que l’han qualificat de mentider per poder regenerar la genètica del club, amb Abidal passant de jugador estimat a personatge reprovable, amb Valverde destituït per dur un recanvi de segona categoria que acabi jugant com Valverde i, finalment, amb Messi escampant la pólvora entorn de la zona noble perquè Bartomeu es quedi sense paraigua i valori si es veu amb forces per tirar endavant en una situació d’harakiri grupal. Així, doncs, arribats aquest punt shakespearià de tots contra tots, només queda la solució de cares noves i un projecte reformador per assegurar un final il·lusionant per a la carrera de Messi, perquè no ens enganyem, la situació és tant de peli de Berlanga que els despropòsits poden arribar a un grau d’excel·lència que portin el millor jugador de la història fora del Barça si abans no foten el camp els culpables d’aquesta inèrcia destructiva. Per cert, per recordar només un detall sense importància, Quique Setién va signar fa unes setmanes un contracte per dues temporades i mitja, res, per acabar l’article amb un somriure absurd: The show must go on!