Una milla amb molta baixada
El rècord mundial de la milla (1.609,344 metres) el té el marroquí Hicham El Gerrouj amb 3:43.13 des de l’any 1999 en homes i l’holandesa Sifan Hassan amb 4:12.33 fets l’any passat, en dones. La milla és l’única de les proves que resisteix del passat imperial (britànic) de l’atletisme, tot i que no forma part del programa dels grans campionats internacionals. Sí que és una prova que es disputa habitualment en ruta i la milla més famosa és la que es corre a Nova York des del 1981, la milla de la Cinquena Avinguda, però la més curiosa i sorprenent és la que es va disputar a Auckland, a Nova Zelanda, a principis de la dècada dels anys vuitanta del segle XX.
La seva gran característica, el que la feia especial? Que es disputava amb baixada, amb molta baixada. Tanta baixada, que entre el punt de sortida i el d’arribada hi havia una diferència de 190 metres, que l’any 1983, el kenyà Mike Boit la va guanyar amb 3:28.36, quasi 19 segons menys que el rècord mundial de la distància que en aquell moment tenia Sebastian Coe amb 3:47.33 fets el 28 d’agost del 1981. I la milla femenina la va guanyar Christine Hughes amb 4:02.93, quasi 15 segons menys que el rècord, que llavors era de la romanesa Maricica Puica amb 4:17.44. Aquelles marques no es van homologar mai com a rècord de cap mena. La Federació Internacional d’Atletisme (IAAF) no va començar a reconèixer rècords mundials en proves en ruta fins l’any 2004, i la distància més curta en què va decidir que s’homologarien rècords mundials van ser els 10 quilòmetres. Fins al 2004, doncs, encara que es parlés de rècords mundials de marató, per exemple, la IAAF només els atorgava la condició de millor marca mundial. Una de les moltes condicions que cal complir, a partir del 2004, perquè una marca sigui rècord mundial en ruta és que la diferència d’elevació negativa entre els punts de sortida i d’arribada no por excedir d’un 0,1%, o d’un metre per quilòmetre. Si en aquella milla –que és poc més d’un quilòmetre i mig– el desnivell era de 190 metres, no cal dir gaire res més.
Aquest fet no importava gens als organitzadors. L’any anterior de la cursa que va guanyar Boit, el 1982, el nord-americà Steve Scott havia guanyat amb 3:31.25 en homes i la ja esmentada neozelandesa Hughes amb 4:03.07 en dones. El 1983, els organitzadors va completar la festa de la milla en baixada, que anomenaven Queen Street Flying Mile, amb tres milles més. Tot plegat ho van anomenat les Molenberg Mile Series. Una de les curses es va disputar en una mena d’hipòdrom a la ciutat de Christchurch; una altra, a la carretera –plana– del mont Maunganui, i una altra, sobre la sorra de la platja de Paraparaumu. Diferents superfícies, diferents dificultats, diferents marques, i tot plegat una manera diferent de promocionar l’atletisme. La cursa a la platja també la guanyar Mike Boit, amb 3:57.46, quasi mig minut més que en la cursa en baixada. La festa, però, no va tenir més continuïtat.
