La mà de Setién

Només fa un mes que va arri­bar i Qui­que Setién ja ha entès què vol dir ser entre­na­dor del FC Bar­ce­lona. Per sort o per desgràcia, a la seva edat ja no li sor­ti­ran cabells blancs. La il·lusió per diri­gir l’equip d’un club que ha admi­rat des de fa dècades con­trasta amb la rea­li­tat d’allò que s’ha tro­bat, una enti­tat vin­guda a menys en l’aspecte espor­tiu, vivint fona­men­tal­ment d’inèrcies del pas­sat i de Messi, i econòmica­ment sota sos­pita després d’obser­var com es venen juga­dors –encara que sigui per qua­tre euros– i com no se’n fit­xen. Que cadascú hi posi el qua­li­fi­ca­tiu que vul­gui: avui, 14 de febrer, després de per­dre la super­copa i la copa, a punt d’entrar en la fase deci­siva de la tem­po­rada, el ves­ti­dor del Camp Nou tindrà 18 inqui­lins, inclòs l’últim fit­xatge per subs­ti­tuir Dembélé. Això sí, Luis Suárez encara està lesi­o­nat i Umtiti fa el que pot per llui­tar con­tra els seus genolls. O sigui, el tècnic no en té prou ni per fer una con­vo­catòria. Un par­tit, un altre i el següent. La lliga i la Cham­pi­ons.

La política de fit­xat­ges dels últims anys ha estat ter­ri­ble, pel des­en­cert en l’elecció del fut­bo­lista (en qua­tre anys i mig del pre­si­dent Bar­to­meu, 27 fit­xat­ges –a punt del 28è– dels quals només en que­den 10 a la plan­ti­lla i només dos són titu­lars indis­cu­ti­bles) i pel mal­ba­ra­ta­ment del diner (més de 1.000 mili­ons d’euros inver­tits). En el filial, encara pit­jor: en qua­tre anys i mig, 47 fit­xat­ges –a punt del 48è– sense que ni un s’hagi con­so­li­dat en el pri­mer equip. I a la base, amb la deserció de mol­tes de les apos­tes del club, desànim en veure tant des­propòsit. Com dèiem, com que la reno­vació ha fra­cas­sat, la mei­tat de l’onze titu­lar blau­grana sobre­passa els 30 anys i con­ti­nua sent tan indis­cu­ti­ble que ho ha de jugar tot. I, com que les ener­gies no són les matei­xes i la joven­tut no pres­si­ona, l’equip està com està. Toca, doncs, que Qui­que Setién l’encerti per aju­dar l’equip a superar una situ­ació molt com­pli­cada. Para­do­xal­ment, el futur d’aquesta junta direc­tiva –no de Bar­to­meu, que com a molt tard d’aquí a un any i mig ha de ple­gar– està en mans dels fut­bo­lis­tes que han dei­xat tirats.

És evi­dent que el Barça no va sobrat de cames, que no està per ana­des i tor­na­des, per córrer d’àrea a àrea, per domi­nar les àrees i obli­dar-se de la resta. És evi­dent que, després de pro­var diver­sos dibui­xos, Setién ha fet un pas enrere per mirar de tro­bar la millor dis­tri­bució que per­meti als juga­dors cur­ses més cur­tes i més útils. Sap que és impos­si­ble dis­pu­tar els 15 par­tits de lliga que fal­ten i els que siguin de copa d’Europa –set, en el millor dels casos– amb el mateix onze, així que haurà d’encer­tar en les rota­ci­ons i tre­ba­llar aquells aspec­tes que eco­no­mit­zin esforços. Per exem­ple, ja hem vist interès en la sor­tida orde­nada de la pilota o la ver­ti­ca­li­tat dels inte­ri­ors per estal­viar a Messi haver de fer-ho tot. En canvi, encara no hi ha hagut millora en el con­trol dels par­tits des de la versió més posi­ci­o­nal. En els tres últims par­tits con­tra el Betis, l’Ath­le­tic o el Lle­vant, el Barça ha estat incapaç, amb el mar­ca­dor a favor, d’ador­mir el joc i tan­car els par­tits des de la pos­sessió. Allò que dèiem, la sor­presa de Setién ha estat venir a la casa del joc de posició i tro­bar-se un buit des­co­mu­nal.

Veu­rem fins on arriba la mà de l’entre­na­dor i fins on les cames i el cap d’uns fut­bo­lis­tes que, això sí, ja han demos­trat que estan dis­po­sats a llui­tar con­tra cor­rent per aca­bar la tem­po­rada tan­cant unes quan­tes boques.