“No em fan mal els actes de la mala gent, sinó la indiferència de la gent bona davant les injustícies’ va recitar Martin Luther King, un dels activistes més reconeguts davant la discriminació racial als Estats Units. Som a l’any 2020 i la qüestió racial encara és un cavall de batalla a la societat on vivim. Al món del futbol, on tot es magnifica de manera exponencial, seguim presenciant situacions vergonyoses de les quals no s’extreuen mesures contundents. Dins d’un estadi, sembla que tot s’hi val. Com si la graderia fos un gran contenidor de residus on poder abocar tot tipus de deixalla en forma de mals comportaments. Hi ha actituds inacceptables en qualsevol ambient públic que als camps de futbol es veuen com a normals. A ningú se li ocorre insultar el peixater si la gamba no és fresca, però sí que es poden dir coses molt greus a un àrbitre si es creu que s’ha equivocat en una decisió. No es poden entrar objectes contundents als estadis de futbol, però la mala educació i el racisme hi tenen les portes obertes de bat a bat.

Tots tenim al cap aquells malsons que vivia Wilfred, porter del Rayo Vallecano als anys noranta, rebent insults intolerables des de les graderies. També Carlos Kameni, un altre porter que va haver de girar-se contra alguns aficionats que li estaven llençant insults racistes. El clímax d’aquesta situació es va viure a La Romareda l’any 2006. Cansat de sentir les bajanades d’un sector del públic, va amenaçar d’abandonar el camp, però no li ho van permetre. Companys, rivals i àrbitre van persuadir el camerunès perquè no marxés de la gespa. Una gran oportunitat de canvi es va perdre aquell dia, ja que un xoc com el que hauria suposat que una estrella mundial abandonés el camp hauria obligat tots els estaments a prendre grans decisions. Però no va ser així. En els últims temps, estan proliferant discursos d’extrema dreta arreu d’Europa amb una relativa acceptació. Fa uns mesos, el brasiler Taison, fart dels insults racistes d’un sector de l’afició del Dinamo de Kíev, va llançar una pilotada a la graderia. La temporada passada, a Verona, Moïse Kean va celebrar un gol encarant-se amb els racistes i Bonucci, el seu capità a la Juventus, va declarar públicament que no s’havia de provocar l’afició rival, en un gest nefast de manca de lideratge. L’àrbitre el va castigar amb targeta groga.

Hem vist Williams fa poc a Cornellà-el Prat rebre insults d’una minoritària part de la graderia que embrutava així el gran comportament de la resta de 27.000 espectadors. El cap de setmana passat la cosa va anar més enllà a Portugal. El davanter del Porto Moussa Marega va marcar el gol de l’1-2 al camp del Vitória. Va celebrar-lo donant-se cops al braç, reivindicant el color negre de la seva pell, que estava essent objecte d’insults continuats. La cosa va anar a més i, fins i tot, alguns aficionats locals varen llençar seients sobre Marega. Aleshores, el davanter malià va fer quelcom sorprenent. Va decidir marxar del camp sense escoltar ningú. Companys, rivals i àrbitre el van voler aturar, però Marega es va mantenir ferm en la seva convicció. Va rebre targeta groga per rebel·lar-se davant una situació humiliant. A Sergio Conceiçao només li va quedar l’opció de fer una substitució, perquè Marega ja havia marxat a les dutxes en un gest de dignitat magnífic. Hi ha múltiples campanyes de la FIFA i la UEFA contra el racisme, però les mesures reals per aturar-lo no arriben. Una gran vergonya.