Setmanes enrere, quan un Espanyol sense rostre es cavava la pròpia fossa amb posat crepuscular, els aficionats giraven l’esguard cap a la llotja cercant líders carismàtics capaços d’erigir-se en blanc de les crítiques i no trobaven res més que un eco inquietant. Buidor absoluta. De la presència física i moral de Sánchez Llibre i Collet sostenint l’entitat en els dies compromesos mentre exposaven la seva persona en nom del bé comú, només en quedaven balanços forans allunyats dels intangibles hegemònics del futbol. Tot sigui dit, no és només aquesta la causa de l’agonia de l’Espanyol, perquè havia viscut situacions equiparables amb els esmentats a la presidència, però quan venen èpoques tempestuoses és essencial tenir la convicció que el capità serà el darrer a abandonar la nau si el naufragi és inevitable. Per això, davant d’aquesta urgència institucional, els aficionats han fet de la necessitat virtut tot erigint Raúl de Tomás i Abelardo en els pals de paller per rememorar el lideratge pretèrit de Tamudo i Pochettino. D’aquesta manera, el respectable ha recuperat la vella seguretat de veure’s conduït per aquell que sap on vol anar i com arribar-hi, i en aquesta confiança en figures concretes és on trobarà la salvació aquest Espanyol ascendent, que només mantenint el ritme de puntuació de l’era d’Abelardo acabaria la lliga amb 40 punts, una xifra suficient per salvar-se en les darreres set temporades, i que tan sols pot tremolar per la presència del talent del Celta i la conseqüent necessitat d’implicar Eibar i Valladolid en la pomada. Per tant, la utopia d’abans de Nadal ha esdevingut una possibilitat basada en l’objectivitat de la calculadora, en els intangibles del joc, i sobretot, a haver reomplert l’espai de lideratge tot aprenent que un futur d’èxit implica arrelar personatges carismàtics que invoquin la identitat nodrida anys enrere des de la llotja. De totes maneres, si després de festejar amb la catàstrofe encara no es veu aquesta necessitat, només cal ser un espectador del fiasco de la despersonalització del PSG quan volta per Europa i cau agenollat als peus de vells equips que esclafen la força del petrodòlar amb l’autoritat de la seva història centenària.

En definitiva, una vegada assolida la permanència s’ha de treballar per establir lideratges perennes a la gespa que substitueixin la mancança d’una direcció rica en recursos però pobra en el coneixement del llenguatge comú dels que van veure caure Sarrià per emigrar cap a Montjuïc abans de trobar una nova llar a Cornellà. Aquest pas endavant a l’hora d’estructurar noves autoritats dins el club evitaria que una futura crisi quedes òrfena de capitans, perquè al final, com bé recorden els Manel al Jo competeixo, aquí es tracta de ser capità de iots que naufraguen. Un capità, per cert, que és capaç de retirar-se a un discret segon pla quan després de la tempesta arriba la calma necessària per fonamentar l’èxit del demà, perquè ell sap més que ningú que la seva funció és agafar el timó quan els covards abandonen el vaixell, i en això, tot sigui dit, Sánchez Llibre i Collet van ser sempre líders exemplars.