Sant tornem-hi!
Dimecres passat, Pep Guardiola va tornar a guanyar al Bernabéu. Ho va fer amb el Manchester City, un club ric però no tant com el Real Madrid. O el Barcelona. Guardiola va guanyar perquè va jugar molt millor a futbol, i la majoria de les vegades qui juga millor guanya. I dit això, aixecarà el Manchester City la Champions? És possible que no perquè és molt difícil –hi ha cinc o sis equips molt forts que poden guanyar-la–, però per al club anglès, com per al Barça o el Madrid, és una obligació no abandonar-la de bon començament.
Dimecres, l’aficionat del Barcelona es va posar content. Normal: el Madrid, amb mig peu fora de la Champions. Darrerament, el Bernabéu a Europa sembla una fira. Hi han passat el CSKA, Ajax, Bruges, PSG i ManCity, i tothom hi ha mullat. Només el Galatasaray ha marxat amb la cua entre les cames. Felicitat culer! En la darrera desconnexió de deu minuts, Gabriel Jesús i De Bruyne van fer obrir cava a moltes cases barcelonistes. En la copa, va ser la Real Sociedad qui li’n va clavar quatre, també al Bernabéu. I cap a casa. Eliminats en una nova nit de glòria barcelonista.
Diumenge toca clàssic al santuari madridista, on últimament, al Barça, tampoc li ha anat gens malament. El Madrid, en la lliga, és segon, després d’un nou curtcircuit que ha fet que en les darreres dues jornades s’hagi deixat cinc punts i el lideratge. L’equip de Zidane té un greu problema amb el gol des que Florentino Pérez va deixar de donar carinyo a Cristiano Ronaldo. El Real Madrid ha fet 46 gols, 16 menys que el Barça; 18, que el Liverpool; 19, que el Bayern, el Borussia o l’Ajax; 22, que el ManCity, o 25, que el PSG. Curiosament, només la Juve de CR7 –que és líder a Itàlia– té uns números tan discrets com aquests, amb 48 gols anotats. Així, es pot ser campió d’alguna cosa? Per acabar-ho d’amanir, veu com el Madrid fa dies que plora amb el tema arbitral. Trempera barcelonista. Ni els àrbitres!
El Real Madrid torna a aparèixer en l’agenda diària culer. “El Madrid fa pena”, “el Madrid, amb el VAR, està mort”… El Madrid. Tornem a Guardiola. O potser caldria tirar una mica més enrere i anar a buscar el gran Johan. Que difícil és construir i que fàcil, destruir! Fa l’efecte que un gran sector del barcelonisme ha oblidat ràpid tot allò que va convertir el club en la referència mundial. Tornem als vuitantes, a l’època precruyffista, a la del nunyisme més intervencionista que posava i treia entrenadors i fitxava cromos. I, és clar, una lliga, una copa, una recopa i una supercopa en una dècada. I, això sí, dues copes de la lliga, aquell bunyol que es va inventar el mateix Núñez per mirar d’aixecar alguna copeta més. Eren els temps de les mocadorades. Dissabte passat ja en vam tornar a veure una en una època en què ningú en porta i en què la graderia del Camp Nou està plena de turistes més pendents de l’onada que de la pilota. Torna l’era dels diners en un club que ha perdut l’ànima; on qui mana exhibeix una falta d’ètica tan alarmant que permet que la justícia condemni el club per primera vegada en la seva història o que fa actuacions tan reprovables com el miserable cas de les xarxes socials. El Més que un club trontolla. Fins i tot el New York Times es fa ressò de la deriva blaugrana. L’equip justeja, ja ha perdut la supercopa i la copa, i Messi (i el vestidor) airegen els draps bruts d’una entitat en fallida esportiva, econòmica i moral. Però ningú plega. No passa res perquè el Madrid, més… Pa per avui i gana per demà. Mala peça al teler.
Negociació
Ja s’han assegut a taula. Pur tràmit. Ja falta un dia menys perquè s’aixequin i s’enviïn –educadament– a pastar fang. L’entesa democràtica, amb els espanyols, és impossible. Tenim pressa.