Els nous temps obli­guen a evo­lu­ci­o­nar. Molt sovint, no és el millor qui gua­nya, sinó qui millor s’adapta a l’entorn. El fut­bol cada cop és més exi­gent. Els juga­dors són uns atle­tes pre­pa­rats física­ment i men­tal­ment per sobre­viure a l’elit.

El Bayern de Munic és un dels equips de més èxit d’Europa. La seva sala de tro­feus està plena de cam­pi­o­nats naci­o­nals i, mima­des de manera espe­cial, les cinc copes d’Europa que llu­eix l’equip bavarès. Un gegant del fut­bol con­ti­nen­tal, acos­tu­mat a sem­brar el pànic allà per on pas­sava, ha vist com en els últims temps ha per­dut pes específic en el fut­bol euro­peu. Con­ti­nua acu­mu­lant lli­gues ale­ma­nyes, una rere l’altra, com una pico­na­dora sense fre. Quan sona l’himne de la Cham­pi­ons, però, la cosa can­via. Després de dues finals con­se­cu­ti­ves, sem­blava que la seva dinas­tia en la copa d’Europa dura­ria eter­na­ment. Una der­rota el 2012 con­tra el Chel­sea de Drogba i un tro­feu el 2013 en el duel con­tra el Borus­sia Dort­mund dibui­xa­ven un futur idíl·lic. Ales­ho­res va arri­bar Pep Guar­di­ola a la ban­queta del Bayern. Un entre­na­dor campió en un equip campió: tot feia pen­sar en una fórmula gua­nya­dora. Les tres experiències de Pep com a entre­na­dor del Bayern en la Cham­pi­ons Lea­gue van aca­bar amb tres eli­mi­na­ci­ons en semi­fi­nals con­tra els tres rivals espa­nyols: Atlético de Madrid, Barça i Real Madrid. Va mar­xar Guar­di­ola i el Bayern no ha tor­nat a aspi­rar al títol euro­peu des de lla­vors. Una columna ver­te­bral con­for­mada per Neuer sota els pals, Matt Humels al cen­tre de la defensa, i els eterns Rob­ben, Ribéry a les ban­des. La direcció espor­tiva del Bayern va arri­bar a la con­clusió que la plan­ti­lla s’havia de rejo­ve­nir, que calia una rees­truc­tu­ració pro­funda que per­metés seguir sumant títols de Bun­des­liga i millo­rar els regis­tres en la copa d’Europa. Fit­xat­ges joves, amb molt de talent i ganes de fer grans coses. El Bayern ha tret el talo­nari per acon­se­guir els ser­veis d’estre­lles emer­gents com ara Pavard, Lucas Hernández, Alp­honso Davies, Kings­ley Coman, Tolisso o Serge Gnabry. En poc temps ha rege­ne­rat l’equip, dei­xant mar­xar refe­rents ja vete­rans i incor­po­rant juga­dors amb una pro­jecció espec­ta­cu­lar. Aquesta tem­po­rada, després d’un inici fluix que va aca­bar amb Kovac aco­mi­a­dat com a entre­na­dor, el Bayern ja és líder de la lliga ale­ma­nya i, per a satis­facció de la direcció espor­tiva, camina amb pas ferm en la Cham­pi­ons. En l’anada dels vui­tens de final de la com­pe­tició con­ti­nen­tal.

Flick, el nou direc­tor d’orques­tra, va arri­bar a Stam­ford Bridge amb ganes de fer mal al Chel­sea. De fet, aquesta sang nova va des­tros­sar l’equip anglès. Alp­honso Davies (19) va volar per la seva banda, Coman (23) va exhi­bir qua­li­tat tècnica i Gnabry (24) va tor­nar a demos­trar la seva capa­ci­tat de cas­ti­gar por­ters rivals. Afe­git al bon nivell de vete­rans com Muller o Levan­dowski, el Bayern va gua­nyar 0 a 3 i pre­senta, després de massa temps, la seva can­di­da­tura a tor­nar a reg­nar a Europa gràcies a aquest canvi gene­ra­ci­o­nal. Un fut­bol ale­gre, amb elec­tri­ci­tat, sense espe­cu­lar. Un tipus de joc que està començant a ate­mo­rir tot Europa, com ho havien fet els bava­re­sos en temps pas­sats. Reno­var-se o morir.