Sant tornem-hi. Quan no és un all és una ceba, però no hi ha manera de tenir una setmana tranquil·la a can Barça. En aquesta, la polèmica ha estat centrada en la figura d’Eder Sarabia, la mà dreta de Quique Setién, al qual la plantilla del Barça sembla que ha fet la creu per les seves formes i per unes actituds que consideren prepotents per a algú a qui no veuen prou capacitat per donar-los lliçons o per ordenar-los res sobre la gespa. Ja estaven advertits del seu fort caràcter, de les seves peculiars formes i de la seva passió a l’hora d’expressar-se o dir les coses. Però això no els dona dret ni a menystenir Setién i els seus ajudants ni a fer una muntanya pel que es veu que diu en el famós vídeo a la banqueta del Santiago Bernabéu. Podem entrar a debatre com ho diu, perquè segurament les formes són molt millorables, i també que es veu un Sarabia que sobreactua mica, encara que sempre s’ha de tenir en compte les pulsacions amb què es viu un partit des de la banqueta o la gespa. Ara bé, sí que considero absolutament normal que lamenti que un jugador no faci cas de les indicacions que li han donat o que el corregeixi quan s’equivoca.

Només faltaria que no ho fes. És la feina de Quique Setién i també la seva. De fet, és el que hauria de fer qualsevol entrenador que sigui honest amb ell mateix. És per a això que el paguen. El càntabre va arribar il·lusionat i amb ganes de millorar algunes coses però no ha tardat gaire a comprovar el pa que s’hi dona en aquest equip quan els incomoden certs canvis. No és el primer ni l’últim. Valverde era conscient d’això i va arribar a un pacte tàcit amb el grup. Jo passo per alt certes coses i faig concessions però a canvi responeu-me al camp. Li va funcionar per alçar lligues però es va estavellar a Europa. Si fa no fa, a Luis Enrique va passar-li el mateix en el seu primer any a la banqueta. Amb Tito Vilanova i Gerardo Martino l’equip havia començat a mostrar alguns símptomes preocupants i l’asturià va arribar per insuflar nous aires al grup. Però va arribar amb tantes ganes de canvis que per poc aquests no se l’enduen després de la derrota a Anoeta. El que va passar després és de sobres conegut. Va afluixar i va venir el triplet però quan Luis Enrique va detectar, com Pep Guardiola, que si seguia podria prendre mal, va agafar les maletes i va plegar. Perquè sabia que si seguia allò podria acabar com el rosari de l’aurora i no es veia amb forces per fer la neteja que calia a l’equip.

Van passant entrenadors i arriba un moment que tots acaben vivint i patint el mateix mal. Aquesta plantilla amb el pas dels anys i dels títols ha adquirit alguns vicis i necessita una mica més d’autocrítica i no sentir-se tan intocable. El seu poder, malgrat que ho neguin, és gairebé absolut i a vegades sembla que s’oblidin que són ells els que van caure derrotats en les funestes i humiliants nits europees. I això és compatible amb el pensament que la planificació que ha fet el club aquesta temporada o en altres ha estat errònia o que alguns dels fitxatges fets en els últims anys no tenien el nivell exigible per al Barça. Però en aquest cas, potser sí que caldria preguntar-se per què. Des d’incompetència fins a mala sort, però també per no molestar segons quines vaques sagrades –també s’ha de dir.