Per explicar la intensitat desbordant que transmeten els concerts de la seva banda, el guitarrista Angus Young (la seva imatge amb la Gibson SG ja és una icona del rock dur) ho té clar: “Respecto molt grups com Iron Maiden, Judas Priest o Metallica, però no tenen res a veure amb nosaltres. El que fa diferent AC/DC és el ritme. És l’element bàsic.” Quedem-nos amb la idea.

Després de sucumbir en el clàssic de la decadència entre dos gegants –ells i nosaltres– famèlics, Gerard Piqué declarava: “He vist un dels pitjors Madrid des que soc aquí.” Hi coincideixo, figura! El més trist és que nosaltres, que vam firmar una primera part correcta (i punt) davant d’un equipet entregat, estem pitjor que ells! I consti que, de voler, volem. El drama és que (ja) no podem. En el futbol modern, el ritme també marca la diferència. Intensitat, mobilitat, velocitat de circulació i d’execució són conceptes essencials que venen determinats pel ritme. De fet, el punt diferencial del gran Barça de l’última dècada, referent indiscutible del futbol mundial, era el ritme. Mentre que ara, entre les altres virtuts desaparegudes, el Barça actual ha perdut el ritme. Ens hem deixat anar tant que som incapaços de jugar al ritme (i mantenir-lo) que exigeix el futbol d’elit. “Fins al gol no ens havien fet ni pessigolles”, opinava sorprès el tècnic del Nàpols, Gennaro Gattusso, després del matx de Champions a San Paolo. I tenia tota la raó! A Chamartín, el Madrid ens guanya perquè els seus jugadors corren més que els nostres. Així de simple. Així de vulgar. Així de real. Sense ritme, el nostre futbol tampoc no té ànima, ni caràcter. És dur d’acceptar, però el Barça d’avui juga al ritme de patxanga improvisada al pati d’un geriàtric, en dies de sol. Sigui dit amb simpatia i un punt de sarcasme.

A més a més, hem oblidat o exclòs grollerament del nostre manual de joc conceptes tan elementals com ara el xut des de la mitjana distància, el desequilibri amb el regat (l’un contra un) o, fins i tot, la passada vertical per superar l’última línia a l’espai.

Ahir, en la prèvia contra la Real, Quique Setién definia la seva relació amb el vestidor amb un contundent: “És una bassa d’oli.” El que no reconeixerà mai públicament és que no s’esperava trobar una plantilla tan pèssimament preparada, la qual cosa, unida a una planificació des de fa anys nefasta i aquest any delirant, ens ha conduït a la delicadíssima situació actual. I això (cal insistir-hi) tenint la plantilla més cara del món!