No hi ha excuses. El Perfumerías Avenida va ser superior a l’Spar Citylift i es va endur la copa. L’equip gironí arribava a la cita amb bones sensacions però no es van complir les expectatives. De fet, ja en les eliminatòries de quarts i semifinals es va fer patent una diferència d’actitud. No és pas que fos dolenta, la de les gironines. Però no es destil·lava el plus de motivació que van demostrar les de Salamanca, segurament incentivat pel fet de jugar a casa i per l’acumulació de cinc derrotes consecutives contra l’equip català. Una sisena, i a sobre davant l’afició, podia obrir una crisi sense precedents en un club que no només està avesat a guanyar, sinó a fer-ho arrasant. Però aquells anys en què Salamanca ho guanyava tot amb una mà lligada a l’esquena ja són història. La lliga femenina de bàsquet ha pujat de nivell en competitivitat i ja hi ha diversos clubs que li planten cara, però molt especialment un –que, a més, és català! ai las!, que malament que ho porten, que sigui català!– que li disputa el tron. Una novetat que els és difícil d’entomar!

Però tornem a la copa. La final només va tenir color blau i taronja. És una realitat i s’ha de reconèixer. Podríem donar voltes i més voltes parlant de la duresa defensiva de les jugadores de l’Avenida i la permissivitat arbitral. I quina és la novetat? Sempre ha estat així i, segurament, sempre ho serà. Amb Miguel Ángel Ortega a la banqueta, l’Avenida juga al límit del reglament, vorejant la línia vermella que separa el joc agressiu de la falta. I posen el llistó en aquest punt des del minut 1 i s’aprofiten, així, de la falta de valentia de la majoria d’àrbitres, que no s’atreveixen a xiular una falta a cada acció. Així, de cada deu en cauen tres. Està vist i après, de tantes vegades que s’ha patit en pròpia pell. I quan t’enfrontes a aquest equip, si no poses el teu nivell físic a la mateixa altura, poca cosa hi tens a fer. I aquest diumenge, l’Uni no va entrar en el cos a cos, no va mostrar l’agressivitat en defensa que li hem vist en diverses ocasions aquesta temporada, i, jugant així, contra les de Salamanca sempre vas a remolc. Dit això, sabent que l’ambició gironina era màxima i que era l’edició amb més possibilitats –fins ara!– d’aconseguir un títol que se’ns resisteix, s’ha de fer una anàlisi freda i justa. Es volia la copa, per molt que es digui, i és una decepció no haver-la aconseguit. Però en cap cas és un fracàs ni enterboleix una temporada que està sumant ingredients de tot tipus, dolços i amargs, però que en general és molt il·lusionadora. D’aquelles que fan afició, que consoliden el projecte a nivell estatal i diria que europeu. No guanyar la copa no devalua la feina del club i de l’equip, que està sent excel·lent en un context molt complicat en tots els àmbits: en l’esportiu, pels diversos canvis a la plantilla a mitja temporada, i en l’organitzatiu i logístic, per les greus conseqüències del temporal Glòria, que encara s’arrosseguen i s’arrossegaran en el futur, malgrat que ja ningú en parli. Amb tot això, la roda no para de girar. I al davant se’ns presenten nous reptes molt llaminers, com l’Eurocup i la Lliga. No hi ha temps, doncs, per llepar-se les ferides.