Per motius diversos, a Josep Maria Bartomeu li han plegat cinc vicepresidents des del 2015, pràcticament tots amb un elevat pes específic. En cap d’aquells moments, però, ni tan sols amb motiu del crític 1 d’octubre del 2017, s’havia estès la sensació de crisi que sobrevola el Camp Nou després de la dimissió dijous dels dos vicepresidents i els dos directius als quals Bartomeu havia demanat la renúncia –i dos més de propina– a les quals s’ha d’afegir l’acusació d’Emili Rousaud, clara i rotunda, però sense noms.

Les circumstàncies comunicatives que han acompanyat cada cas proporcionen informació valuosa per calibrar la gravetat de cada moment. En les cinc renúncies anteriors, la iniciativa va partir dels afectats i ni en els casos de discrepància pública es va estripar cap carta. La diferència amb la crisi de Setmana Santa és substancial. Ara, la trituradora, l’ha engegat Bartomeu, però el cap visible dels afectats, Emili Rousaud, ha protagonitzat una immolació gens pacifista. De plegar parlant de corrupció se’n diu morir matant.

El ressentiment que es pot pressuposar a qui havia de ser el candidat de continuïtat en les eleccions no és causa suficient per no anar al fons de les seves acusacions. Es va pagar 1 milió d’euros a i3 Ventures per una feina que es pot taxar objectivament en una cinquena part? Es van trossejar les factures per evitar el pas per comissions de control? Qui és, realment, la X d’aquesta història truculenta? Si l’auditoria encarregada a Price Waterhouse Cooper no dona respostes inequívoques a aquests interrogants, i a algun altre, de poc hauran servit dos mesos d’espera.

Sense cap voluntat de donar ni sostreure la raó a ningú, és una evidència que quan Bartomeu perd la confiança en quatre directius té l’obligació de rellevar-los de les seves atribucions i ha de fer el possible perquè deixin la junta. Al Barça, li queda, en teoria, un any llarg fins a les pròximes eleccions i la primera responsabilitat del president, per ordre cronològic, és tenir un equip directiu cohesionat i que treballi en la mateixa direcció. Errònia o no, això ja ho dirimiran els mecanismes existents i, per sobre de tot, les eleccions. Estatutàriament, el club podria continuar fins al final del mandat amb el president i la junta de 12 directius que li ha quedat. Ara bé, la pèrdua de consistència que ha patit la directiva amb les sis dimissions de dijous juntament amb les renúncies al llarg dels anys, l’ha laminat tant que costa imaginar un any sencer sense incorporacions de pes.