L’home que va desafiar la guillotina d’Enric VIII
Abans que poguessin acabar la primera temporada amb l’Atlético, la guillotina de l’Enric VIII de Marbella va fer rodolar a la riba del Manzanares caps il·lustres com Arrigo Sacchi, Cesar Luis Menotti, Javier Clemente, Pacho Maturana, Claudio Ranieri, o Ron Atkinson. Tots ells, reconeguts arreu pel seu palmarès irrefutable, formen part dels quaranta entrenadors utilitzats pel Robespierre del Calderón que contemplava les execucions remullat a un jacuzzi on sobresortia la seva panxa mentre abraçava pits de silicona decorats per biquinis minimalistes. Era l’Espanya dels noranta, la del terrorisme d’estat del PSOE i l’arribada dels fills del règim al poder, la del concert de Marta Sánchez a Abu Dhabi per fer bavejar les tropes, la dels sostenidors al cap de Jesulín mentre aquest brindava el brau a Belén Esteban, la de Paco Lobatón i Nieves Herrero, i la dels presidents latifundistes com Mendoza, Nuñez, Lopera, Caneda, Ruiz Mateos, Cuervas, i un Gil que es movia com mai en aquest ambient d’homes amb americana corrupta i ànima del Buscón de Quevedo.
Així doncs, enmig d’aquest entorn de Berlangas de cartró pedra, arribà a la banqueta de l’Altético un serbi de verb sobri allunyat de la grandiloqüència del mascle alfa de la llotja: Radomir Antic. Ell, sense pretendre ser un profeta del futbol, va vestir un equip de jugadors allunyats dels flaixos estrellats de l’època: Caminero, Vizcaíno, Simeone, Pantic, Penev, Geli, Roberto i Molina, apuntalats això si per un Kiko que tenia l’aurèola de sibarita amb la pilota als peus. Van guanyar la lliga i la copa amb autoritat, gestant un èxit curt en el temps però perenne en la memòria dels espectadors, i és que Antic va tenir el mèrit de dur a la glòria un equip maltractat pels seus propis fantasmes, i a més, ho feu doblegant l’estil histriònic de l’home espaterrat a la banyera de bombolles. Va durar tres anys al Calderón i junt amb Luis Aragonés, fou l’únic capaç d’estar més d’una temporada al càrrec amb Gil a la zona noble i també, de salvar el Barça quan estava al llindar de perdre el trofeu de ser l’únic equip que mai ha deixat d’estar present a una competició europea. Gràcies mister!