Agraïment a la directiva del Barça
S’interrompen les competicions, els jugadors clausurats a casa, els estadis buits, no hi ha rodes de premsa, l’efecte Braithwhite queda congelat. Pànic. Full en blanc. De què escriurem? De què parlarem? No em costa inventar-me relats miscel·lanis entre la veritat i la ficció, però si exigim rigor al columnista ens trobem amb un contratemps enrevessat: la matèria prima de la nostra feina està inoperativa. De totes maneres, sense esperar-ho, ens trobem amb el regal de seguir la informació del Barça i per tant, ens erigim com l’enveja dels col·legues que no s’ocupen de la realitat d’un club caïnita capaç d’estressar el personal en temps d’aridesa informativa: Enfrontament a dues bandes per la reducció salarial de la plantilla, així doncs, per una banda la directiva insinua la problemàtica de tractar aquest tema amb les vedets, i aquestes responen amb un comunicat incendiari apuntant directament a la figura del president. Sublim. Rodó. Berlanga. De totes maneres pensem que haurà estat flor d’un dia. Ingenu. Crèdul. Innocent. Sis directius dimiteixen per discrepàncies diverses i un d’ells, el que havia de ser el successor, acusa a ningú en concret d’haver ficat la mà a la caixa mentre l’auditoria encarregada d’aclarir el cas del Barçagate certifica els sobrecostos pels serveis d’una empresa dedicada a cremar la reputació de llegendes i jugadors del club, entre ells la de Messi, el primer que penja el comunicat repartint a tot i a dret pel tema dels salaris. Almodóvar mutant a Tarantino. Mentrestant, des de la presidència es continua dient que no se sabia res d’uns tuits de quillo de Primària, però el president suspèn de sou i feina un dels seus assessors que és acusat pel que s’ha passejat relatant el tema de la mà a la caixa, de continuar treballant a les bambolines del club. Molt bé. Vergonyeta. Vergonyeta. Som menys que un club i menys que un país, i tot això amb un mes de confinament, sense derrotes del primer equip, sense eliminacions europees, ni rodes de premsa de Setién dient que s’ha de millorar amb el to resignat que tenia Rijkaard la darrera temporada. Res més a dir a banda que som uns afortunats de poder seguir el Barça i topar amb egos miserables que en temps de crisis surten com voltors per menjar una mica de carronya i ens donen així, una mica de feina. Un luxe.