Durant unes setmanes hem estat explicant l’afectació que ha tingut la crisi de la Covid-19 en l’esport. De fet, no ho hem deixat de fer perquè continuen caient proves, lligues i campionats. Ens hem posat les piles perquè un grapat dels esportistes catalans que volten pel món ens expliquin com viuen la crisi sanitària a nivell personal i esportiu i ens facin de cronistes de l’evolució de la pandèmia pel món. Com a les fàbriques de cotxes, ens havíem quedat sense components per a la nostra fàbrica de notícies però hem buscat proveïdors alternatius perquè aquest confinament sigui més passador.

Ara entrem en la fase de desescalada –que algun dia inclourà el desconfinament– i fa tot l’efecte que cada dia trobarem contrasentits. Si el futbol ha de poder reprendre’s el 25 de maig, no es podrà completar una pretemporada mínima de quatre setmanes. En un escenari de represa a porta tancada, blindar de la Covid-19 un col·lectiu tan professionalitzat i vigilat com el dels futbolistes d’elit és relativament senzill com per haver-los posat en marxa quan tocava i no la setmana que ve, 21 dies abans de la potencial represa.

Més contradiccions: l’Estat francès, que no ha estat cap exemple en l’estratègia contra la pandèmia –quina enveja Portugal, l’autonomia que ens cal– ara s’abraona sobre el futbol sense cap sentit i l’ajorna fins al setembre. I la Champions? És evident que els territoris passen el coronavirus amb ritmes diferents i amb afectacions dispars. Mentre no hi hagi una coordinació d’administracions per, en moments epidemiològicament comparables, establir criteris similars, els contrasentits que es plantejaran faran encara més difícil la tornada a la normalitat. Ara, si acceptem que en determinada fase de desconfinament es podrà anar de Tordera a Castellar de N’Hug i no de Tordera a Blanes sense cap raó sanitària ni pràctica que ho justifiqui, o que no podem quedar amb la família a cap casa però sí a la terrassa d’un bar, és que ja estem disposats a tot.